Por gentileza de Rozalén.
Entrevista a Rozalén
Entrevista de Carmen López , secretaria de las Mujeres de la FSC de CCOO
María de los Ángeles Rozalén Ortuño, cantautora de Albacete y feminista, tiene tres trabajos editados: Con derecho a roce , Quién me ha visto y quién me viene y Cuando el río suena , además del libro cerrando puntos suspensivos , que acaba de presentar . Este 2018 ha sido un buen año para ella, ya que se ha consolidado como la gran artista que es. Ha recibido la Placa al Mérito Profesional de Castilla-La Mancha y tres discos de oro, y está nominada a los Grammy Latinos, entre otras distinciones recibidas. En el escenario siempre está acompañada de Beatriz Romero y esto hace que sus conciertos sean espectáculos inclusivos. Todo ello sin dejar de lado que a través de su música defiende los derechos humanos.
L’any passat vas presentar, a la fira d’Albacete, Cuando el río suena, el teu últim disc. Ha estat un any intens i ple d’èxits des del principi, i ja en la presentació vas dir que la revolució serà feminista o no serà. Posteriorment va arribar el 8 de Març del 2018. Creus que ja ha arribat la revolució? Consideres que hi ha interessos perquè aquesta revolució no es produeixi?
Fa molt temps, abans que tot això passés, que vaig escriure “La puerta violeta”. Però sí que crec que està tenint lloc alguna cosa important quant a conscienciació, a visualització, que s’està parlant del tema. Almenys la gent ja es pregunta pels conceptes, els cerca i llegeix d’on provenen. Evidentment hi ha alguna cosa que ha canviat, hi ha una bena que ha caigut i trobem molta gent conscienciada. Però, alhora, continua havent-hi coses puntuals que ens diuen que encara queda moltíssim per fer. Això ha passat a molts països, però el món és molt gran i hi ha països en què la dona no té els drets bàsics, dels quals nosaltres sí que gaudim des de fa temps. Espero, doncs, que no sigui una moda passatgera. És esperançador el que ha passat i cal seguir repetint-ho i lluitant amb amor.
D’aquí a pocs dies surt el teu primer llibre, sota el títol Cerrando puntos suspensivos, on reculls les teves vivències dels últims sis anys darrere de l’escenari. Com has vist el tracte discriminatori o la violència contra les dones en aquests anys?
Només cal veure el nombre de dones que han estat assassinades a les seves pròpies cases. Si parlem d’Espanya o de les desigualtats reals que existeixen en tots els àmbits entre homes i dones, hi ha coses en què sembla que anem progressant, però les dones, per exemple, segueixen sent el mateix nombre, o potser és que ara se saben les xifres i abans no. La qüestió continua sent greu, és clar que sí.
El gran problema està en el masclisme, que és, sens dubte, el que més mata
A “Berlín” parles d’històries d’emigrants espanyols que ara busquen fortuna. Amb això tractes de desmuntar el discurs de l’odi que s’imposa respecte a l’immigrant que se’ns presenta com a enemic, intentant recordar a la gent que tots nosaltres també som i hem estat immigrants?
La cançó de “Berlín” va sortir perquè me la van demanar per a la pel·lícula Perdiendo el norte. Precisament pensava en la gent jove que ha d’emigrar ara i com se’ns oblida que els nostres pares van emigrar en el seu moment. No és casualitat, és clar, però ara també em preocupa molt tota la crítica als refugiats, als immigrants que venen.
A “Los artistas” denuncies la dificultat de qualsevol ofici artístic en aquest país, però especialment el del vostre. Quines són les principals dificultats que teniu? I, concretament, què passa amb les dones artistes?
El que és difícil dins de l’art és tirar endavant i poder dedicar-te a això, sobretot quan ets emergent, i amb el tema de l’IVA cultural, per exemple. Ara ha canviat alguna cosa, però em semblava una vergonya absoluta. De vegades, en altres països, sí que es valora molt més la cultura que aquí, i això em molesta. I pel que fa a les dones artistes, s’hi suma això, que som dones, que sempre som minoria als cartells dels festivals i en tot l’àmbit musical.
Vas llançar el teu primer videoclip, “80 veces”, el 2012 i en ell participa Beatriz Romero, que balla i tradueix en llengua de signes. Estàs donant així un missatge? La vostra proposta és una aposta per la música per a totes les persones sense exclusió o té un altre sentit?
El fet de posar una intèrpret al teu costat és una declaració d’intencions, no? És enderrocar una barrera, és fer que la nostra música sigui accessible a tothom. És un detall i, a part, ho fem amb normalitat, que és com crec que s’haurien de fer les coses. Va ser una casualitat meravellosa trobar-me la Bea, que considero que ha nascut per a això, i hem d’estar juntes en aquest projecte, amb el protagonisme compartit.
Nosaltres som conscients que a les dones se’ls exigeix més. Aquest ha estat el teu cas?
Jo tinc molta sort amb la gent que m’he trobat i em sento molt estimada i respectada entre els meus companys. Però sí que hi ha coses que tenen a veure amb la cultura masclista, tan arrelada. Són petites exigències a nivell físic i també a tots els nivells, perquè fins i tot sembla que per ser dona has de demostrar sempre molt més, no? I sobretot si a la feina estàs envoltada d’homes. En una catifa vermella la gent es fixarà en el model que jo porti. En canvi en el cas dels homes això no passarà tant. És un exemple, però és així amb moltíssimes coses.
“La puerta violeta” s’ha convertit en tot un himne de les dones: “Sé lo que no quiero / Ahora estoy a salvo”. El llenguatge importa, i molt. Què opines de les lletres de les cançons en l’actualitat?
Crec que està clar el que penso per les coses que dic i per com les dic. A mi m’agraden els artistes compromesos. Canto molt a l’amor, però també m’interessa el que passa al món. M’agrada que el missatge pugui fer d’aquest món un lloc una mica més amable, o que et faci reflexionar o que critiqui, però penso que en les meves lletres sempre hi ha molt respecte i molt d’amor. També toco temes sobre els quals la gent no opina com jo, i gairebé penso més en els que no pensen com jo per intentar parlar-los d’una manera amb la qual no em rebutgin, que simplement m’escoltin, perquè hi ha molts problema amb la manca de diàleg en aquest país.
M’encantaria que en les lletres de les cançons hi hagués un missatge al darrere, però, si no n’hi ha, ho respecto. Em sembla bé perquè hi ha moments per a tot, però sempre que l’actitud del que es diu sigui com més respectuosa millor, i sobretot que siguem lliures, perquè el que no m’agrada és la censura ni la repressió en l’art.
Vas estudiar Psicologia i et vas especialitzar en psicologia de gènere, en la violència contra les dones. Miserablement, també hi ha determinades persones que qüestionen i que posen en dubte les xifres reals de dones assassinades. Com creus que es pot combatre això?
La gent que qüestiona el nombre d’assassinats o la violència, que et diu que també hi ha dones que maltracten o que també hi ha dones que assassinen marits. És cert que això passa, però si comences a comparar les xifres és quan et poses les mans al cap, perquè no es pot comparar en absolut. Hi ha un flagell molt bèstia i una desproporció que et fa posar l’atenció en la dona, perquè és la gran víctima. No m’agrada que hi hagi dones que facin mal, és clar que no, però el gran problema està en el masclisme, que és, sens dubte, el que més mata.
Tu has obert un camí reivindicatiu en el món de la cançó en gairebé tots els àmbits i estàs triomfant. T’has sentit especialment criticada en algun d’ells?
M’han criticat moltíssim. Però suposo que faci el que faci em criticaran, i més quan toques determinats temes. Malgrat tot, si jo ara em posés a fer només cançons d’amor també em criticarien. He arribat a la conclusió que he de fer alguna cosa que em convenci a mi i crec que el que dic és el que penso. Torno a repetir que ho dic amb molt de compte. Em costa moltíssim, però vaig entenent que no puc agradar a tothom. M’encantaria, però hauré d’intentar ser coherent amb la meva manera de veure la vida.
En l’àmbit artístic hem vist que de vegades costa dir que ets feminista. En ocasions crea rebuig, i en determinats moments fins i tot ha fet que qui es manifesti com a feminista sigui qüestionat. Per què creus que passa?
Crec que això també ha canviat. A mi m’han criticat molt per això, però qui et critica és perquè no sap de veritat el que significa. Llavors es repeteix el que calgui, i el problema el té qui no vulgui escoltar, no? Cal fer-ho amb normalitat, amb amor, i explicant d’on neix el feminisme. Qui sap el que vol dir, evidentment es declara feminista. És com la persona que sabent el que significa el racisme et diu obertament que és racista. Això està molt mal vist, no? Doncs jo crec que, a poc a poc, qui no es declara feminista també queda malament.
Por gentileza de Rozalén.
Posar una intèrpret al teu costat és una declaració d’intencions, és enderrocar una barrera, és fer que la nostra música sigui accessible a tothom
Rozalén, una artista compromesa
Per tu, què és l’èxit?
Ho tinc clar: dormir tranquil·la. En el sentit de saber que estàs fent el que vols, el que has de fer, d’intentar tenir la major coherència que puguis. Això comporta que ets feliç amb el que fas, que estàs ben envoltada.
Quines són les teves fonts d’inspiració?
La meva família. Observo molt el que passa al meu voltant i el que jo visc. I després hi ha molts artistes que m’inspiren, sobretot de la cançó d’autor. És d’allà on he begut sempre.
Què vols ser de gran?
Doncs de gran m’encantaria estar, com a mínim, com ara i poder dedicar-me a la música tota la meva vida. El que passa és que aquesta professió és difícil, sempre cal estar lluitant, mai es pot baixar la guàrdia. La vida pot donar moltes voltes i, si he de dedicar-me a altres coses, ho faré encantada i no em cauran els anells, perquè, passi el que passi, jo crec que mai deixaré de cantar, sigui per a mi, per a deu persones o per a milers.
I si no fossis cantant compositora?
Suposo que seria psicòloga o musicoterapeuta, que va ser per al que vaig estudiar. Però crec que seria una bona cambrera, una bona mestra… Sí que és veritat que poso moltes ganes en allò a què em dedico. I facis el que facis has d’intentar ser el millor.
En altres països, sí que es valora molt més la cultura que aquí, i això em molesta
Quina és la teva metodologia per compondre?
No en tinc una de clara, em deixo portar. Sí que és veritat que primer penso molt en el que vull dir i acostumo a escriure molta lletra i faig una mena de pluja d’idees sobre el que vull dir. Llavors, en tenir un text extens, ja començo a pensar en melodies, en alguna cosa una mica més poètica i rítmica, i vaig intentant posar el que jo vull dir dins d’una música que pugui arribar i que m’agradi. Però de vegades surt a l’inrevés. Hi ha cançons que surten en unes hores i n’hi ha altres que surten al cap de mesos. Així que depèn de moltíssimes coses.
A les dones se’ns exigeix molt més a causa de la cultura masclista
Por gentileza de Rozalén.
Entrevista a Rozalén
Entrevista de Carmen López , secretaria de las Mujeres de la FSC de CCOO
María de los Ángeles Rozalén Ortuño, cantautora de Albacete y feminista, tiene tres trabajos editados: Con derecho a roce , Quién me ha visto y quién me viene y Cuando el río suena , además del libro cerrando puntos suspensivos , que acaba de presentar . Este 2018 ha sido un buen año para ella, ya que se ha consolidado como la gran artista que es. Ha recibido la Placa al Mérito Profesional de Castilla-La Mancha y tres discos de oro, y está nominada a los Grammy Latinos, entre otras distinciones recibidas. En el escenario siempre está acompañada de Beatriz Romero y esto hace que sus conciertos sean espectáculos inclusivos. Todo ello sin dejar de lado que a través de su música defiende los derechos humanos.
L’any passat vas presentar, a la fira d’Albacete, Cuando el río suena, el teu últim disc. Ha estat un any intens i ple d’èxits des del principi, i ja en la presentació vas dir que la revolució serà feminista o no serà. Posteriorment va arribar el 8 de Març del 2018. Creus que ja ha arribat la revolució? Consideres que hi ha interessos perquè aquesta revolució no es produeixi?
Fa molt temps, abans que tot això passés, que vaig escriure “La puerta violeta”. Però sí que crec que està tenint lloc alguna cosa important quant a conscienciació, a visualització, que s’està parlant del tema. Almenys la gent ja es pregunta pels conceptes, els cerca i llegeix d’on provenen. Evidentment hi ha alguna cosa que ha canviat, hi ha una bena que ha caigut i trobem molta gent conscienciada. Però, alhora, continua havent-hi coses puntuals que ens diuen que encara queda moltíssim per fer. Això ha passat a molts països, però el món és molt gran i hi ha països en què la dona no té els drets bàsics, dels quals nosaltres sí que gaudim des de fa temps. Espero, doncs, que no sigui una moda passatgera. És esperançador el que ha passat i cal seguir repetint-ho i lluitant amb amor.
D’aquí a pocs dies surt el teu primer llibre, sota el títol Cerrando puntos suspensivos, on reculls les teves vivències dels últims sis anys darrere de l’escenari. Com has vist el tracte discriminatori o la violència contra les dones en aquests anys?
Només cal veure el nombre de dones que han estat assassinades a les seves pròpies cases. Si parlem d’Espanya o de les desigualtats reals que existeixen en tots els àmbits entre homes i dones, hi ha coses en què sembla que anem progressant, però les dones, per exemple, segueixen sent el mateix nombre, o potser és que ara se saben les xifres i abans no. La qüestió continua sent greu, és clar que sí.
El gran problema està en el masclisme, que és, sens dubte, el que més mata
A “Berlín” parles d’històries d’emigrants espanyols que ara busquen fortuna. Amb això tractes de desmuntar el discurs de l’odi que s’imposa respecte a l’immigrant que se’ns presenta com a enemic, intentant recordar a la gent que tots nosaltres també som i hem estat immigrants?
La cançó de “Berlín” va sortir perquè me la van demanar per a la pel·lícula Perdiendo el norte. Precisament pensava en la gent jove que ha d’emigrar ara i com se’ns oblida que els nostres pares van emigrar en el seu moment. No és casualitat, és clar, però ara també em preocupa molt tota la crítica als refugiats, als immigrants que venen.
A “Los artistas” denuncies la dificultat de qualsevol ofici artístic en aquest país, però especialment el del vostre. Quines són les principals dificultats que teniu? I, concretament, què passa amb les dones artistes?
El que és difícil dins de l’art és tirar endavant i poder dedicar-te a això, sobretot quan ets emergent, i amb el tema de l’IVA cultural, per exemple. Ara ha canviat alguna cosa, però em semblava una vergonya absoluta. De vegades, en altres països, sí que es valora molt més la cultura que aquí, i això em molesta. I pel que fa a les dones artistes, s’hi suma això, que som dones, que sempre som minoria als cartells dels festivals i en tot l’àmbit musical.
Vas llançar el teu primer videoclip, “80 veces”, el 2012 i en ell participa Beatriz Romero, que balla i tradueix en llengua de signes. Estàs donant així un missatge? La vostra proposta és una aposta per la música per a totes les persones sense exclusió o té un altre sentit?
El fet de posar una intèrpret al teu costat és una declaració d’intencions, no? És enderrocar una barrera, és fer que la nostra música sigui accessible a tothom. És un detall i, a part, ho fem amb normalitat, que és com crec que s’haurien de fer les coses. Va ser una casualitat meravellosa trobar-me la Bea, que considero que ha nascut per a això, i hem d’estar juntes en aquest projecte, amb el protagonisme compartit.
Nosaltres som conscients que a les dones se’ls exigeix més. Aquest ha estat el teu cas?
Jo tinc molta sort amb la gent que m’he trobat i em sento molt estimada i respectada entre els meus companys. Però sí que hi ha coses que tenen a veure amb la cultura masclista, tan arrelada. Són petites exigències a nivell físic i també a tots els nivells, perquè fins i tot sembla que per ser dona has de demostrar sempre molt més, no? I sobretot si a la feina estàs envoltada d’homes. En una catifa vermella la gent es fixarà en el model que jo porti. En canvi en el cas dels homes això no passarà tant. És un exemple, però és així amb moltíssimes coses.
“La puerta violeta” s’ha convertit en tot un himne de les dones: “Sé lo que no quiero / Ahora estoy a salvo”. El llenguatge importa, i molt. Què opines de les lletres de les cançons en l’actualitat?
Crec que està clar el que penso per les coses que dic i per com les dic. A mi m’agraden els artistes compromesos. Canto molt a l’amor, però també m’interessa el que passa al món. M’agrada que el missatge pugui fer d’aquest món un lloc una mica més amable, o que et faci reflexionar o que critiqui, però penso que en les meves lletres sempre hi ha molt respecte i molt d’amor. També toco temes sobre els quals la gent no opina com jo, i gairebé penso més en els que no pensen com jo per intentar parlar-los d’una manera amb la qual no em rebutgin, que simplement m’escoltin, perquè hi ha molts problema amb la manca de diàleg en aquest país.
M’encantaria que en les lletres de les cançons hi hagués un missatge al darrere, però, si no n’hi ha, ho respecto. Em sembla bé perquè hi ha moments per a tot, però sempre que l’actitud del que es diu sigui com més respectuosa millor, i sobretot que siguem lliures, perquè el que no m’agrada és la censura ni la repressió en l’art.
Vas estudiar Psicologia i et vas especialitzar en psicologia de gènere, en la violència contra les dones. Miserablement, també hi ha determinades persones que qüestionen i que posen en dubte les xifres reals de dones assassinades. Com creus que es pot combatre això?
La gent que qüestiona el nombre d’assassinats o la violència, que et diu que també hi ha dones que maltracten o que també hi ha dones que assassinen marits. És cert que això passa, però si comences a comparar les xifres és quan et poses les mans al cap, perquè no es pot comparar en absolut. Hi ha un flagell molt bèstia i una desproporció que et fa posar l’atenció en la dona, perquè és la gran víctima. No m’agrada que hi hagi dones que facin mal, és clar que no, però el gran problema està en el masclisme, que és, sens dubte, el que més mata.
Tu has obert un camí reivindicatiu en el món de la cançó en gairebé tots els àmbits i estàs triomfant. T’has sentit especialment criticada en algun d’ells?
M’han criticat moltíssim. Però suposo que faci el que faci em criticaran, i més quan toques determinats temes. Malgrat tot, si jo ara em posés a fer només cançons d’amor també em criticarien. He arribat a la conclusió que he de fer alguna cosa que em convenci a mi i crec que el que dic és el que penso. Torno a repetir que ho dic amb molt de compte. Em costa moltíssim, però vaig entenent que no puc agradar a tothom. M’encantaria, però hauré d’intentar ser coherent amb la meva manera de veure la vida.
En l’àmbit artístic hem vist que de vegades costa dir que ets feminista. En ocasions crea rebuig, i en determinats moments fins i tot ha fet que qui es manifesti com a feminista sigui qüestionat. Per què creus que passa?
Crec que això també ha canviat. A mi m’han criticat molt per això, però qui et critica és perquè no sap de veritat el que significa. Llavors es repeteix el que calgui, i el problema el té qui no vulgui escoltar, no? Cal fer-ho amb normalitat, amb amor, i explicant d’on neix el feminisme. Qui sap el que vol dir, evidentment es declara feminista. És com la persona que sabent el que significa el racisme et diu obertament que és racista. Això està molt mal vist, no? Doncs jo crec que, a poc a poc, qui no es declara feminista també queda malament.
Por gentileza de Rozalén.
Rozalén, una artista compromesa
Per tu, què és l’èxit?
Ho tinc clar: dormir tranquil·la. En el sentit de saber que estàs fent el que vols, el que has de fer, d’intentar tenir la major coherència que puguis. Això comporta que ets feliç amb el que fas, que estàs ben envoltada.
Quines són les teves fonts d’inspiració?
La meva família. Observo molt el que passa al meu voltant i el que jo visc. I després hi ha molts artistes que m’inspiren, sobretot de la cançó d’autor. És d’allà on he begut sempre.
Què vols ser de gran?
Doncs de gran m’encantaria estar, com a mínim, com ara i poder dedicar-me a la música tota la meva vida. El que passa és que aquesta professió és difícil, sempre cal estar lluitant, mai es pot baixar la guàrdia. La vida pot donar moltes voltes i, si he de dedicar-me a altres coses, ho faré encantada i no em cauran els anells, perquè, passi el que passi, jo crec que mai deixaré de cantar, sigui per a mi, per a deu persones o per a milers.
I si no fossis cantant compositora?
Suposo que seria psicòloga o musicoterapeuta, que va ser per al que vaig estudiar. Però crec que seria una bona cambrera, una bona mestra… Sí que és veritat que poso moltes ganes en allò a què em dedico. I facis el que facis has d’intentar ser el millor.
Quina és la teva metodologia per compondre?
No en tinc una de clara, em deixo portar. Sí que és veritat que primer penso molt en el que vull dir i acostumo a escriure molta lletra i faig una mena de pluja d’idees sobre el que vull dir. Llavors, en tenir un text extens, ja començo a pensar en melodies, en alguna cosa una mica més poètica i rítmica, i vaig intentant posar el que jo vull dir dins d’una música que pugui arribar i que m’agradi. Però de vegades surt a l’inrevés. Hi ha cançons que surten en unes hores i n’hi ha altres que surten al cap de mesos. Així que depèn de moltíssimes coses.
By Secretaria de Comunicació • Articles en català últim número •