María Lina González Díez.
Secretaria general de la Federació d´ Igualtat i Conciliació. Sindicato Unificado de Policía.
LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE VISCUDA PER UNA POLICIA
“El meu camí des d’una ‘comissió de servei’ a un dret legislat de mobilitat ha estat la lluita per un dret. Cada sis mesos havia de remoure aquestes sorres de dolor quan l’aigua del vas era gairebé clara. Un recorregut que va donar els seus fruits i, en aquest cas, el detonant d’un debat d’esperances de què vaig ser pionera.”
“Les vegades que has estat capaç d’eixugar-te les llàgrimes, col·locar-te l’uniforme i sortir amb un somriure al carrer, amb l’única pretensió de ser l’àngel de la guarda de tantes persones que viuen un altre infern semblant.”
Em van preguntar la meva opinió com a dona víctima de violència de gènere. No tindria dubtes a respondre i, en fer-ho, deixar tot el sistema a l’aire afirmant, amb rotunditat, que alguna cosa falla.
Fa un temps que reflexiono sobre si he d’explicar o no la meva experiència, i he reunit, un cop més, el valor malgastat a lluitar durant cinc llargs anys aquest malson, amb l’únic objectiu d’ajudar els que estiguin passant per la mateixa situació. El meu desig és aportar un cop de força i d’esperança, fent-los saber que una vegada fas un pas endavant restes avantatge a aquells que es creuen amb el dret de fer-se amos de la teva vida. A aquests maltractadors que van dormir tants anys al teu costat se’ls ha de dir que aquest esperit de supervivència que ens acompanya a les víctimes se sustenta en el compromís de viure, per la nostra família, pels nostres fills i per tot l’entorn que ens vol i ens necessita, i que com més forta ets, més petits es fan ells.
La meva experiència de cinc anys en aquesta història odiosa es basa en molts més anys de matrimoni amb un home que avui sé que no coneixia, al qual vaig atorgar el títol més gran que es pot donar: el de pare dels meus fills. El mateix que em va prometre compartir un projecte de vida en comú i que es va convertir en el meu botxí durant anys de maltractament psicològic i, finalment, agressions físiques.
Vaig conviure amb un home que tenia clarament dissociada la seva imatge externa de la que projectava en la intimitat. Un home turmentat pel seu passat, que ara repetia el mateix patró de conducta que va patir des d’una edat molt primerenca.
Fruit d’aquesta relació, en van néixer dos fills. El desencadenant d’aquesta terrible experiència va ser el naixement del meu primer fill. Aquí comencen els capítols de violència, justificats fins i tot pel professional que el tractava per un trauma de la infància. M’abandonava en ple postpart per no suportar els plors del nadó, sense que jo tingués cap possibilitat d’ajut ni de suport familiar. Amb un nadó de tot just un mes, no em vaig sentir amb força per iniciar un nou camí sola. Sé que em sobraven els motius, però en aquell moment de la meva vida no vaig aconseguir reunir el valor suficient.
Les coses van semblar millorar, i els crits, les males maneres, les humiliacions, les escenes més dures de portes endins i la manca de responsabilitat respecte del nostre fill van quedar com a situacions puntuals. Vaig disculpar els hematomes dient que eren cops fortuïts, caigudes o fins i tot descuits quan m’ho preguntaven a la feina i entre el meu entorn. Jo, que treballava amb un uniforme que t’acredita com a agent de l’autoritat, defensant la injustícia. Una cosa inaudita.
Anys després, més concretament durant els dos últims, coincidint amb els cicles de maltractament i amb les fases d’esperança, quan creus que tot serà possible i intentes creure cegament que ha canviat, t’obstines a perdonar i, fins i tot, a oblidar amb tanta força que no permets que la bena et caigui dels ulls i intentes defensar l’actitud del teu botxí, no fos cas que descobreixis la realitat més amarga.
En aquesta etapa —fase d’anul·lació l’anomenen— arriba el meu segon fill, amb el qual es repeteix la història ja viscuda. Infidelitats, mentides, crisis nervioses i desajustos, i, finalment, s’imposa un canvi de residència basat en motius familiars i en la necessitat d’un canvi en la seva vida que, irònicament, també m’acaba beneficiant a mi.
Mesos després de traslladar tota una casa, dues feines i una família a una altra ciutat —ell sabia que no m’hi oposaria perquè era allà on residia la meva família i, a més, acabava de morir una persona molt estimada—, entrava de nou en una fase d’esperança, convençuda que ho feia per mi. Que lluny que estava jo de conèixer la veritable raó de tot això!
Al cap de poques setmanes se succeeixen esdeveniments que evidencien la seva mentida. Presencio un capítol violent amb el meu fill de sis mesos que revela cada “casualitat” dels hematomes del meu primer fill. Descobreixo les seves mentides i retrobo un veritable maltractador psicològic que durant tants anys va pertorbar la meva calma. Hi ha faltes de respecte i es creuen límits, al·legant sempre el seu desequilibri pel naixement dels seus fills. Aquest és una altra vegada l’argument: el problema rau a haver estat pare.
Aquest cop, traspassada la línia vermella, en comprovar que la violència va més enllà de la meva persona, reuneixo el valor suficient i no hi ha pas enrere que valgui. Me’n vaig de casa amb els meus fills. Aquest és el moment en què una víctima se sentencia.
Hores després, tot gira; sense bena tot es veu més clar. Descobreixo veritats i m’assabento de la veritable raó que s’amaga sota els seus episodis incontrolables després de ser pare, que no és altra que successius casos d’infidelitat amb dones del seu entorn. Durant tots els anys de matrimoni, abans, durant i després dels meus embarassos, es va comportar com un home infidel, mentider compulsiu i victimista, capaç de manipular, controlar i anul·lar la seva parella. Una conducta que no vaig ser capaç de detectar perquè el cor es va anteposar a la raó, cosa que ara em feia sentir avergonyida per no haver sabut actuar. Estava decebuda de tot, em sentia humiliada cada vegada que havia d’explicar i reviure la història, que no era altra que la d’una vida que has amagat i que pintaves de color cada vegada que la projectaves cap enfora i, de sobte, sents el vertigen de caure en un pou del qual saps que difícilment sortiràs.
En aquest punt, apareix la teva faceta com a professional. Diuen que és més fàcil, que tens la informació, però només veus la trista realitat de la teva vida i dels teus éssers estimats, tan indefensos. Jo diria que per a una policia que coneix els avatars del camí al qual s’enfronta, a partir d’aquest moment els dubtes es multipliquen. Jo ho sabia: seria un trajecte molt tortuós. I, d’altra banda, la teva professió de policia es converteix en un prejudici, ja que s’anteposa a les teves facetes de persona, mare i víctima.
Quan decideixes explicar-ho a la feina, sempre hi ha qui que es converteix en família i que detecta que alguna cosa no va bé, i es mantenen alerta i saben que el teu somriure era un pur aparador. A ells només puc donar-los les gràcies per tants moments d’afecte i comprensió, i per aquestes empentes per ajudar-me a treure la força per sortir d’aquesta teranyina en la qual s’havia convertit la meva vida. D’altres es queden en l’anècdota, opinen, jutgen, critiquen en un fòrum ignorant on caben totes les conjectures. Totes, menys les d’ajudar. A aquests també vull donar-los les gràcies, perquè amb ells vaig aprendre que quan durant tant de temps no saps qui has estat i aconsegueixes tornar a la teva essència no has de demostrar res.
En tot aquest camí, ja de cinc anys, podria destacar experiències positives com el suport ofert per la meva plantilla i el seguiment personalitzat d’algun dels meus caps, que m’oferia sempre el seu suport i la seva protecció. Però si hagués de triar la persona a la qual estic més profundament agraïda, seria el cap que va viure la meva primera situació d’agonia amb un nen de cinc anys i amb un nadó de sis mesos, enfonsada i incapaç de prendre cap decisió coherent. Aquest va ser el meu primer àngel de la guarda vestit de blau, al qual van succeir altres que em continuaven protegint i que sabien en cada instant l’infern en què s’havia convertit la meva vida: el després d’un denúncia, amb les represàlies del botxí que tant et coneix. A ells vull dir-los que els dec part del somriure que tinc avui i l’oportunitat de ser aquí explicant-ho tot cinc anys després.
En el pla negatiu, sens dubte hi ha el camí judicial. Humilment opino que els jutjats de violència de gènere haurien de desenvolupar una tasca amb una major professionalitat i especialització i, per què no dir-ho, amb vocació, amb valors irrenunciables per empatitzar amb la víctima i per evitar-li aquesta desagradable sensació de veure apallissada la seva crua realitat i percebre la seva experiència a través d’uns quants papers llegits, moltes vegades, en moments previs a una de tantes vistes que comprimeixen l’agenda del dia.
La sensació, quan prens consciència que tota la teva lluita sempre va ser intentar tenir una normalitat, es tradueix en angoixa en llegir un paper de valoració psicològica referida als teus fills, perquè a tu ja t’és igual el que et passi. Voldries que aquesta figura paterna fos capaç de complir el seu deure d’estimar, de cuidar i de protegir aquests menors, i que et garantissin que no existeix el risc de no tornar a veure’ls més quan els deixes a les seves mans. Una valoració que, cinc anys després, encara no he llegit, havent de suportar cada vegada que m’arrenquin els meus fills, ben agafats a les meves cames, entre plors i angoixa, i deixar-los en el punt de trobada sense saber si tornaràs a retrobar-te amb ells. No dubto que el personal que treballa en aquestes institucions pugui comprendre l’amargor que se sent, però les eines són tan escasses…
Tan sols una valoració amb trets bàsics on no es pot precisar la veritat de cada experiència viscuda em produeix la impotència de no poder ajudar els meus fills quan hi ha un perjudici clar, suplicant un examen psicològic per part d’un equip psicosocial del mateix jutjat, reclamant reiteradament per poder sol·licitar la suspensió de visites i alliberar-los d’un sistema imposat que els condemna a patir des de fa anys, i que els imposa viatjar a mil quilòmetres de distància, cansats, desubicats, temorosos, plens d’inseguretat, i quan, a més, descriuen que el tracte del seu pare no és precisament cordial.
Les conseqüències no es faran esperar: estan abocats a un fracàs escolar clar i a la desestabilització psicològica, que han començat a viure durant la infància, la qual cosa jo tracto de pal·liar desplaçant-me cada viatge amb ells, tot i el sacrifici econòmic, de vida personal i, fins i tot, de salut que representa. Massa seqüeles derivades d’una decisió judicial impersonal que ens converteix en valents a la força i en supervivents per obligació. Tot s’omple de traves fins que els meus fills arribin a l’edat adequada per exposar per si mateixos la seva veritat i la seva voluntat, la mateixa que em repeteixen cada dia i cada nit en anar a dormir. Encara ens queden anys de visites, d’impotència, de penúries, de risc i de desassossec.
En la teva fugida, et trobes, finalment, amb una trava judicial, una espera de sentència, un protocol de punts de trobada que no poden dur a terme el lliurament per motius administratius i la recepció d’un paper de sentència ferma i no provisional…: les coses, en definitiva, que conformen aquestes llacunes administratives judicials del camí recorregut. Unes dificultats la resolució de les quals no obeeix al compliment d’uns protocols, sinó a l’actitud solidària d’algú que es compadeix del teu estat. Sempre intentant esquivar les traves sense obrir la porta al manual d’atac del contrari. A qui em va ajudar de manera voluntària desactivant els improperis d’un professional en un d’aquests moments on no vaig trobar cap suport he de dir-li que no sabré com agrair-li la seva comprensió, i us animo a seguir lluitant enmig de tanta incoherència per fer que això acabi sent una mica millor.
El meu camí des d’una “comissió de servei” a un dret legislat de mobilitat ha estat la lluita per un dret. Cada sis mesos havia de remoure aquestes sorres de dolor quan l’aigua del vas era gairebé clara. Un recorregut que va donar els seus fruits i, en aquest cas, el detonant d’un debat d’esperances de què vaig ser pionera.
Una lluita amb massa persones darrere que mai van perdre l’esperança ni es van donar per vençudes per aconseguir aquesta llum per als que pateixen aquesta tempesta. A totes elles, que treballen en aquest meravellós equip i als que recorren a refugiar-s’hi, molta força per suportar-ho i per arribar a veure un sol que, encara que lent, amb cada testimoni, amb cada pas endavant, amb cada no ser còmplice ni tolerant amb els que es permeten el luxe d’arrabassar l’única cosa que et queda —l’esperança de viure per veure créixer els teus fills— t’impulsa a progressar i a ser feliç. Perquè tens aquest dret i la teva vida no ha estat mai en venda.
Resumeixo amb aquestes paraules una història de terror i de patiment, de superació personal i d’agraïment. En primer lloc, tinc molta gratitud per als meus fills, per donar-me el coratge interior per superar tant dolor, ràbia i impotència. En segon lloc, agraeixo el suport de la meva família, en la qual incloc els meus amics, perquè tantes vegades m’han aixecat de la lona del ring on la vida em va fer pujar, gairebé sense ganes per tornar a lluitar, ni tan sols per la dignitat arrabassada pel monstre amb què estava casada. En tercer lloc, vull fer esment a aquesta persona tan especial a la meva vida, que hi és discretament, però que s’ha situat a prop dels meus passos perquè no caigués i a qui, sens dubte, dec les ganes, juntament amb els meus nens, de tornar a caminar així de fort i cap endavant. També als meus companys amb C majúscula, lluny i a prop de mi, sempre alerta i incondicionals per empènyer-me a seguir amb el meu dia a dia. I a aquestes persones que, en un moment determinat, es van posar en contacte amb mi per compartir les seves experiències i retroalimentar la força, fent possible ajudar-nos mútuament en aquest camí de sots que queden per aplanar. A tots i a cada un dels que han format part directa o indirecta d’aquesta història, gràcies eternament.
A totes les persones que recorren aquest tortuós camí: força, contundència i lluita.
I, finalment, als que necessiten una versió real i escrita, encara que sigui resumida, per fer-se a la idea del sofriment que es pateix sent dona, a més del plus de mare i de l’agreujant de portar un uniforme, aquí els deixo una miqueta d’aquesta vivència per obrir ments i portes cap a decisions efectives que posin fi al patiment de no saber-se lliures i haver d’esforçar diàriament per mantenir la força i el seny necessaris que et permetin protegir i tirar endavant la vida d’una família amb menors, destrossada per un progenitor condemnat per maltractament.
Gràcies, companya, per la valentia del teu testimoni, per regalar-nos la teva història, per deixar-nos les teves paraules, amb les quals ens aportes “un cop de força i d’esperança, fent-los saber que una vegada fas un pas endavant restes avantatge a aquells que es creuen amb el dret de fer-se amos de la teva vida”.
Els teus drets, la nostra feina (federació d´igualtat i conciliació)
María Lina González Díez.
Secretaria general de la Federació d´ Igualtat i Conciliació. Sindicato Unificado de Policía.
LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE VISCUDA PER UNA POLICIA
“El meu camí des d’una ‘comissió de servei’ a un dret legislat de mobilitat ha estat la lluita per un dret. Cada sis mesos havia de remoure aquestes sorres de dolor quan l’aigua del vas era gairebé clara. Un recorregut que va donar els seus fruits i, en aquest cas, el detonant d’un debat d’esperances de què vaig ser pionera.”
“Les vegades que has estat capaç d’eixugar-te les llàgrimes, col·locar-te l’uniforme i sortir amb un somriure al carrer, amb l’única pretensió de ser l’àngel de la guarda de tantes persones que viuen un altre infern semblant.”
Em van preguntar la meva opinió com a dona víctima de violència de gènere. No tindria dubtes a respondre i, en fer-ho, deixar tot el sistema a l’aire afirmant, amb rotunditat, que alguna cosa falla.
Fa un temps que reflexiono sobre si he d’explicar o no la meva experiència, i he reunit, un cop més, el valor malgastat a lluitar durant cinc llargs anys aquest malson, amb l’únic objectiu d’ajudar els que estiguin passant per la mateixa situació. El meu desig és aportar un cop de força i d’esperança, fent-los saber que una vegada fas un pas endavant restes avantatge a aquells que es creuen amb el dret de fer-se amos de la teva vida. A aquests maltractadors que van dormir tants anys al teu costat se’ls ha de dir que aquest esperit de supervivència que ens acompanya a les víctimes se sustenta en el compromís de viure, per la nostra família, pels nostres fills i per tot l’entorn que ens vol i ens necessita, i que com més forta ets, més petits es fan ells.
La meva experiència de cinc anys en aquesta història odiosa es basa en molts més anys de matrimoni amb un home que avui sé que no coneixia, al qual vaig atorgar el títol més gran que es pot donar: el de pare dels meus fills. El mateix que em va prometre compartir un projecte de vida en comú i que es va convertir en el meu botxí durant anys de maltractament psicològic i, finalment, agressions físiques.
Vaig conviure amb un home que tenia clarament dissociada la seva imatge externa de la que projectava en la intimitat. Un home turmentat pel seu passat, que ara repetia el mateix patró de conducta que va patir des d’una edat molt primerenca.
Fruit d’aquesta relació, en van néixer dos fills. El desencadenant d’aquesta terrible experiència va ser el naixement del meu primer fill. Aquí comencen els capítols de violència, justificats fins i tot pel professional que el tractava per un trauma de la infància. M’abandonava en ple postpart per no suportar els plors del nadó, sense que jo tingués cap possibilitat d’ajut ni de suport familiar. Amb un nadó de tot just un mes, no em vaig sentir amb força per iniciar un nou camí sola. Sé que em sobraven els motius, però en aquell moment de la meva vida no vaig aconseguir reunir el valor suficient.
Les coses van semblar millorar, i els crits, les males maneres, les humiliacions, les escenes més dures de portes endins i la manca de responsabilitat respecte del nostre fill van quedar com a situacions puntuals. Vaig disculpar els hematomes dient que eren cops fortuïts, caigudes o fins i tot descuits quan m’ho preguntaven a la feina i entre el meu entorn. Jo, que treballava amb un uniforme que t’acredita com a agent de l’autoritat, defensant la injustícia. Una cosa inaudita.
Anys després, més concretament durant els dos últims, coincidint amb els cicles de maltractament i amb les fases d’esperança, quan creus que tot serà possible i intentes creure cegament que ha canviat, t’obstines a perdonar i, fins i tot, a oblidar amb tanta força que no permets que la bena et caigui dels ulls i intentes defensar l’actitud del teu botxí, no fos cas que descobreixis la realitat més amarga.
En aquesta etapa —fase d’anul·lació l’anomenen— arriba el meu segon fill, amb el qual es repeteix la història ja viscuda. Infidelitats, mentides, crisis nervioses i desajustos, i, finalment, s’imposa un canvi de residència basat en motius familiars i en la necessitat d’un canvi en la seva vida que, irònicament, també m’acaba beneficiant a mi.
Mesos després de traslladar tota una casa, dues feines i una família a una altra ciutat —ell sabia que no m’hi oposaria perquè era allà on residia la meva família i, a més, acabava de morir una persona molt estimada—, entrava de nou en una fase d’esperança, convençuda que ho feia per mi. Que lluny que estava jo de conèixer la veritable raó de tot això!
Al cap de poques setmanes se succeeixen esdeveniments que evidencien la seva mentida. Presencio un capítol violent amb el meu fill de sis mesos que revela cada “casualitat” dels hematomes del meu primer fill. Descobreixo les seves mentides i retrobo un veritable maltractador psicològic que durant tants anys va pertorbar la meva calma. Hi ha faltes de respecte i es creuen límits, al·legant sempre el seu desequilibri pel naixement dels seus fills. Aquest és una altra vegada l’argument: el problema rau a haver estat pare.
Aquest cop, traspassada la línia vermella, en comprovar que la violència va més enllà de la meva persona, reuneixo el valor suficient i no hi ha pas enrere que valgui. Me’n vaig de casa amb els meus fills. Aquest és el moment en què una víctima se sentencia.
Hores després, tot gira; sense bena tot es veu més clar. Descobreixo veritats i m’assabento de la veritable raó que s’amaga sota els seus episodis incontrolables després de ser pare, que no és altra que successius casos d’infidelitat amb dones del seu entorn. Durant tots els anys de matrimoni, abans, durant i després dels meus embarassos, es va comportar com un home infidel, mentider compulsiu i victimista, capaç de manipular, controlar i anul·lar la seva parella. Una conducta que no vaig ser capaç de detectar perquè el cor es va anteposar a la raó, cosa que ara em feia sentir avergonyida per no haver sabut actuar. Estava decebuda de tot, em sentia humiliada cada vegada que havia d’explicar i reviure la història, que no era altra que la d’una vida que has amagat i que pintaves de color cada vegada que la projectaves cap enfora i, de sobte, sents el vertigen de caure en un pou del qual saps que difícilment sortiràs.
En aquest punt, apareix la teva faceta com a professional. Diuen que és més fàcil, que tens la informació, però només veus la trista realitat de la teva vida i dels teus éssers estimats, tan indefensos. Jo diria que per a una policia que coneix els avatars del camí al qual s’enfronta, a partir d’aquest moment els dubtes es multipliquen. Jo ho sabia: seria un trajecte molt tortuós. I, d’altra banda, la teva professió de policia es converteix en un prejudici, ja que s’anteposa a les teves facetes de persona, mare i víctima.
Quan decideixes explicar-ho a la feina, sempre hi ha qui que es converteix en família i que detecta que alguna cosa no va bé, i es mantenen alerta i saben que el teu somriure era un pur aparador. A ells només puc donar-los les gràcies per tants moments d’afecte i comprensió, i per aquestes empentes per ajudar-me a treure la força per sortir d’aquesta teranyina en la qual s’havia convertit la meva vida. D’altres es queden en l’anècdota, opinen, jutgen, critiquen en un fòrum ignorant on caben totes les conjectures. Totes, menys les d’ajudar. A aquests també vull donar-los les gràcies, perquè amb ells vaig aprendre que quan durant tant de temps no saps qui has estat i aconsegueixes tornar a la teva essència no has de demostrar res.
En tot aquest camí, ja de cinc anys, podria destacar experiències positives com el suport ofert per la meva plantilla i el seguiment personalitzat d’algun dels meus caps, que m’oferia sempre el seu suport i la seva protecció. Però si hagués de triar la persona a la qual estic més profundament agraïda, seria el cap que va viure la meva primera situació d’agonia amb un nen de cinc anys i amb un nadó de sis mesos, enfonsada i incapaç de prendre cap decisió coherent. Aquest va ser el meu primer àngel de la guarda vestit de blau, al qual van succeir altres que em continuaven protegint i que sabien en cada instant l’infern en què s’havia convertit la meva vida: el després d’un denúncia, amb les represàlies del botxí que tant et coneix. A ells vull dir-los que els dec part del somriure que tinc avui i l’oportunitat de ser aquí explicant-ho tot cinc anys després.
En el pla negatiu, sens dubte hi ha el camí judicial. Humilment opino que els jutjats de violència de gènere haurien de desenvolupar una tasca amb una major professionalitat i especialització i, per què no dir-ho, amb vocació, amb valors irrenunciables per empatitzar amb la víctima i per evitar-li aquesta desagradable sensació de veure apallissada la seva crua realitat i percebre la seva experiència a través d’uns quants papers llegits, moltes vegades, en moments previs a una de tantes vistes que comprimeixen l’agenda del dia.
La sensació, quan prens consciència que tota la teva lluita sempre va ser intentar tenir una normalitat, es tradueix en angoixa en llegir un paper de valoració psicològica referida als teus fills, perquè a tu ja t’és igual el que et passi. Voldries que aquesta figura paterna fos capaç de complir el seu deure d’estimar, de cuidar i de protegir aquests menors, i que et garantissin que no existeix el risc de no tornar a veure’ls més quan els deixes a les seves mans. Una valoració que, cinc anys després, encara no he llegit, havent de suportar cada vegada que m’arrenquin els meus fills, ben agafats a les meves cames, entre plors i angoixa, i deixar-los en el punt de trobada sense saber si tornaràs a retrobar-te amb ells. No dubto que el personal que treballa en aquestes institucions pugui comprendre l’amargor que se sent, però les eines són tan escasses…
Tan sols una valoració amb trets bàsics on no es pot precisar la veritat de cada experiència viscuda em produeix la impotència de no poder ajudar els meus fills quan hi ha un perjudici clar, suplicant un examen psicològic per part d’un equip psicosocial del mateix jutjat, reclamant reiteradament per poder sol·licitar la suspensió de visites i alliberar-los d’un sistema imposat que els condemna a patir des de fa anys, i que els imposa viatjar a mil quilòmetres de distància, cansats, desubicats, temorosos, plens d’inseguretat, i quan, a més, descriuen que el tracte del seu pare no és precisament cordial.
Les conseqüències no es faran esperar: estan abocats a un fracàs escolar clar i a la desestabilització psicològica, que han començat a viure durant la infància, la qual cosa jo tracto de pal·liar desplaçant-me cada viatge amb ells, tot i el sacrifici econòmic, de vida personal i, fins i tot, de salut que representa. Massa seqüeles derivades d’una decisió judicial impersonal que ens converteix en valents a la força i en supervivents per obligació. Tot s’omple de traves fins que els meus fills arribin a l’edat adequada per exposar per si mateixos la seva veritat i la seva voluntat, la mateixa que em repeteixen cada dia i cada nit en anar a dormir. Encara ens queden anys de visites, d’impotència, de penúries, de risc i de desassossec.
En la teva fugida, et trobes, finalment, amb una trava judicial, una espera de sentència, un protocol de punts de trobada que no poden dur a terme el lliurament per motius administratius i la recepció d’un paper de sentència ferma i no provisional…: les coses, en definitiva, que conformen aquestes llacunes administratives judicials del camí recorregut. Unes dificultats la resolució de les quals no obeeix al compliment d’uns protocols, sinó a l’actitud solidària d’algú que es compadeix del teu estat. Sempre intentant esquivar les traves sense obrir la porta al manual d’atac del contrari. A qui em va ajudar de manera voluntària desactivant els improperis d’un professional en un d’aquests moments on no vaig trobar cap suport he de dir-li que no sabré com agrair-li la seva comprensió, i us animo a seguir lluitant enmig de tanta incoherència per fer que això acabi sent una mica millor.
El meu camí des d’una “comissió de servei” a un dret legislat de mobilitat ha estat la lluita per un dret. Cada sis mesos havia de remoure aquestes sorres de dolor quan l’aigua del vas era gairebé clara. Un recorregut que va donar els seus fruits i, en aquest cas, el detonant d’un debat d’esperances de què vaig ser pionera.
Una lluita amb massa persones darrere que mai van perdre l’esperança ni es van donar per vençudes per aconseguir aquesta llum per als que pateixen aquesta tempesta. A totes elles, que treballen en aquest meravellós equip i als que recorren a refugiar-s’hi, molta força per suportar-ho i per arribar a veure un sol que, encara que lent, amb cada testimoni, amb cada pas endavant, amb cada no ser còmplice ni tolerant amb els que es permeten el luxe d’arrabassar l’única cosa que et queda —l’esperança de viure per veure créixer els teus fills— t’impulsa a progressar i a ser feliç. Perquè tens aquest dret i la teva vida no ha estat mai en venda.
Resumeixo amb aquestes paraules una història de terror i de patiment, de superació personal i d’agraïment. En primer lloc, tinc molta gratitud per als meus fills, per donar-me el coratge interior per superar tant dolor, ràbia i impotència. En segon lloc, agraeixo el suport de la meva família, en la qual incloc els meus amics, perquè tantes vegades m’han aixecat de la lona del ring on la vida em va fer pujar, gairebé sense ganes per tornar a lluitar, ni tan sols per la dignitat arrabassada pel monstre amb què estava casada. En tercer lloc, vull fer esment a aquesta persona tan especial a la meva vida, que hi és discretament, però que s’ha situat a prop dels meus passos perquè no caigués i a qui, sens dubte, dec les ganes, juntament amb els meus nens, de tornar a caminar així de fort i cap endavant. També als meus companys amb C majúscula, lluny i a prop de mi, sempre alerta i incondicionals per empènyer-me a seguir amb el meu dia a dia. I a aquestes persones que, en un moment determinat, es van posar en contacte amb mi per compartir les seves experiències i retroalimentar la força, fent possible ajudar-nos mútuament en aquest camí de sots que queden per aplanar. A tots i a cada un dels que han format part directa o indirecta d’aquesta història, gràcies eternament.
A totes les persones que recorren aquest tortuós camí: força, contundència i lluita.
I, finalment, als que necessiten una versió real i escrita, encara que sigui resumida, per fer-se a la idea del sofriment que es pateix sent dona, a més del plus de mare i de l’agreujant de portar un uniforme, aquí els deixo una miqueta d’aquesta vivència per obrir ments i portes cap a decisions efectives que posin fi al patiment de no saber-se lliures i haver d’esforçar diàriament per mantenir la força i el seny necessaris que et permetin protegir i tirar endavant la vida d’una família amb menors, destrossada per un progenitor condemnat per maltractament.
Gràcies, companya, per la valentia del teu testimoni, per regalar-nos la teva història, per deixar-nos les teves paraules, amb les quals ens aportes “un cop de força i d’esperança, fent-los saber que una vegada fas un pas endavant restes avantatge a aquells que es creuen amb el dret de fer-se amos de la teva vida”.
By Secretaria de Comunicació • Articles en català últim número •