Pilar de Vera.
FSC País Valencià
Sempre que s’acosta el 25 de novembre, aquesta data que tothom reivindica amb grans posades en escena i declaracions grandiloqüents, em pregunto si realment només se’ns eriça la pell quan ens anuncien l’assassinat d’una dona o, en altres paraules, si aquesta és l’única violència que estem disposats a assumir. O pot ser que ni tan sols aquesta s’interioritzi realment, que només estiguem parlant d’allò políticament correcte.
Potser hauríem de parlar de les violències contra la dona o de les diferents formes de violència que existeixen. No soc una teòrica del feminisme. Soc més aviat d’aquelles que ho senten als budells, de les que hem arribat al feminisme en defensa pròpia. Violència és tot tipus d’abús. La persona abusada sempre se sent violada i la permissivitat de l’abús ens porta, en última instància, a l’assassinat masclista, a allò de “la vaig matar perquè era meva”. Fins a arribar a l’assassinat com a màxim exponent de la violència, però, es recorre un llarg camí que, de manera transversal, incideix en tots els àmbits de la vida d’una dona des que neix.
No puc deixar de pensar en la sentència recent del Tribunal Suprem que declara que “un tocament no consentit és un atac a la llibertat sexual” i ha de ser considerat com a assetjament sexual. Sí, sona a obvietat, però fins ara no eren aïllades les sentències que consideraven aquests tocaments delictes lleus de coaccions, delictes que únicament porten associades penes de multa d’un a tres mesos. No és que cregui que un augment de les penes hagi de tenir una funció dissuasòria, però estic convençuda que contribuiria a diluir considerablement la pàtina d’impunitat de què gaudeix aquell que pensa que és molt graciós petonejar una reportera mentre treballa sense el seu consentiment, cosa que evitaria, potser també, que es normalitzi socialment. Tal vegada, fins i tot s’arribi a entendre que només sí és sí.
La violència contra les dones és darrere de tots els àmbits i estadis de les nostres vides. Està profundament arrelada en la manca d’equitat i en la discriminació entre homes i dones, en unes societats profundament patriarcals que han impregnat religions, polítiques, filosofies, creences, economies, societats… Per tant, aquesta violència és estructural i ha de ser tractada com a tal.
Entre les múltiples formes en què la violència masclista es manifesta, podem trobar-nos amb la violència física en diferents graus fins a arribar al feminicidi, les violacions, les vexacions i els abusos físics o psíquics, entre d’altres —això si ens circumscrivim al nostre entorn, perquè cal tenir en compte que la violència contra les dones no coneix fronteres. Violacions com el tràfic de dones, la mutilació genital femenina, els assassinats de dones “per honor” o per no abonar el dot, la corrosió per àcid, la violació de les dones com a acte de guerra o la situació de violència permanent exercida sobre les dones refugiades, entre d’altres, es produeixen diàriament. Es calcula que fins a un 70% de les dones patirem violència al llarg de la nostra vida.
Altres violències són més subtils: aquelles que et limiten, que et porten al convenciment que el teu camí és un altre. Les que orienten els teus desitjos i les teves necessitats. Les que et fan dependent i ciutadana de segona classe. Sí, són més subtils, però són l’origen, l’embrió que gesta el monstre de la violència. Les que culpen les víctimes i justifiquen els agressors. Des de l’objectiu d’erradicar la violència masclista amb caràcter permanent, cal atacar aquest flagell de manera transversal i multidisciplinària.
L’educació, necessàriament, ha d’esdevenir el motor de canvi del teixit social des del qual cal construir identitats igualitàries i eliminar els continguts sexistes del sistema educatiu, de les expressions culturals i de la llengua. La normativa legal és un altre dels camps que s’hauran d’ajustar per augmentar la protecció de les víctimes. L’actual ambigüitat, en molts casos, dona lloc a una disparitat de criteris interpretatius entre la judicatura, que, d’altra banda, no sempre té l’apropiada formació en gènere per fer una apreciació correcta dels fets, amb la qual cosa continuen actuant els estereotips i les expectatives d’actuació que es generen sobre aquests fets.
Vaig començar a escriure aquest article amb la intenció d’incidir en aquestes violències no explícites i en la dificultat afegida d’afrontar la violència masclista si la víctima viu en una zona rural, on els recursos són lluny, on tot és més difícil, més dolorós, on el seu cercle social és reduït i tancat, on ha de tornar després de la denúncia, on tots són família o persones properes. L’agredida, de ben segur, estarà sola. Sola i lluny de tot.
La realitat, però, ha estat tossuda avui, 25 de setembre: quatre assassinats masclistes. A primera hora, un assassí mata a ganivetades les seves filles de tres i sis anys a la meva ciutat, Castelló. Dues denúncies per violència arxivades i consideració policial de risc baix. Pels volts de les 10.20 h. Una altra dona és assassinada per la seva exparella a punyalades a la seva residència a Maracena (Granada). A les 13.30 h. Una altra dona ha estat degollada a la seva residència de Bilbao en presència de les seves filles, totes dues menors de cinc anys, pel seu marit.
Ja han assassinat 961 dones i 25 criatures.
Continuo amb un nus a l’estómac. Amb la necessitat de cridar. Ja no tinc llàgrimes. Sento una ràbia immensa en constatar que la nostra vida depèn d’interessos polítics i pressupostaris, de mesquins cambalaches. La nostra vida no serà més moneda de canvi. No amb el meu silenci. Les dones ja només podem actuar en defensa pròpia.
En defensa pròpia
Pilar de Vera.
FSC País Valencià
Sempre que s’acosta el 25 de novembre, aquesta data que tothom reivindica amb grans posades en escena i declaracions grandiloqüents, em pregunto si realment només se’ns eriça la pell quan ens anuncien l’assassinat d’una dona o, en altres paraules, si aquesta és l’única violència que estem disposats a assumir. O pot ser que ni tan sols aquesta s’interioritzi realment, que només estiguem parlant d’allò políticament correcte.
Potser hauríem de parlar de les violències contra la dona o de les diferents formes de violència que existeixen. No soc una teòrica del feminisme. Soc més aviat d’aquelles que ho senten als budells, de les que hem arribat al feminisme en defensa pròpia. Violència és tot tipus d’abús. La persona abusada sempre se sent violada i la permissivitat de l’abús ens porta, en última instància, a l’assassinat masclista, a allò de “la vaig matar perquè era meva”. Fins a arribar a l’assassinat com a màxim exponent de la violència, però, es recorre un llarg camí que, de manera transversal, incideix en tots els àmbits de la vida d’una dona des que neix.
No puc deixar de pensar en la sentència recent del Tribunal Suprem que declara que “un tocament no consentit és un atac a la llibertat sexual” i ha de ser considerat com a assetjament sexual. Sí, sona a obvietat, però fins ara no eren aïllades les sentències que consideraven aquests tocaments delictes lleus de coaccions, delictes que únicament porten associades penes de multa d’un a tres mesos. No és que cregui que un augment de les penes hagi de tenir una funció dissuasòria, però estic convençuda que contribuiria a diluir considerablement la pàtina d’impunitat de què gaudeix aquell que pensa que és molt graciós petonejar una reportera mentre treballa sense el seu consentiment, cosa que evitaria, potser també, que es normalitzi socialment. Tal vegada, fins i tot s’arribi a entendre que només sí és sí.
La violència contra les dones és darrere de tots els àmbits i estadis de les nostres vides. Està profundament arrelada en la manca d’equitat i en la discriminació entre homes i dones, en unes societats profundament patriarcals que han impregnat religions, polítiques, filosofies, creences, economies, societats… Per tant, aquesta violència és estructural i ha de ser tractada com a tal.
Entre les múltiples formes en què la violència masclista es manifesta, podem trobar-nos amb la violència física en diferents graus fins a arribar al feminicidi, les violacions, les vexacions i els abusos físics o psíquics, entre d’altres —això si ens circumscrivim al nostre entorn, perquè cal tenir en compte que la violència contra les dones no coneix fronteres. Violacions com el tràfic de dones, la mutilació genital femenina, els assassinats de dones “per honor” o per no abonar el dot, la corrosió per àcid, la violació de les dones com a acte de guerra o la situació de violència permanent exercida sobre les dones refugiades, entre d’altres, es produeixen diàriament. Es calcula que fins a un 70% de les dones patirem violència al llarg de la nostra vida.
Altres violències són més subtils: aquelles que et limiten, que et porten al convenciment que el teu camí és un altre. Les que orienten els teus desitjos i les teves necessitats. Les que et fan dependent i ciutadana de segona classe. Sí, són més subtils, però són l’origen, l’embrió que gesta el monstre de la violència. Les que culpen les víctimes i justifiquen els agressors. Des de l’objectiu d’erradicar la violència masclista amb caràcter permanent, cal atacar aquest flagell de manera transversal i multidisciplinària.
L’educació, necessàriament, ha d’esdevenir el motor de canvi del teixit social des del qual cal construir identitats igualitàries i eliminar els continguts sexistes del sistema educatiu, de les expressions culturals i de la llengua. La normativa legal és un altre dels camps que s’hauran d’ajustar per augmentar la protecció de les víctimes. L’actual ambigüitat, en molts casos, dona lloc a una disparitat de criteris interpretatius entre la judicatura, que, d’altra banda, no sempre té l’apropiada formació en gènere per fer una apreciació correcta dels fets, amb la qual cosa continuen actuant els estereotips i les expectatives d’actuació que es generen sobre aquests fets.
Vaig començar a escriure aquest article amb la intenció d’incidir en aquestes violències no explícites i en la dificultat afegida d’afrontar la violència masclista si la víctima viu en una zona rural, on els recursos són lluny, on tot és més difícil, més dolorós, on el seu cercle social és reduït i tancat, on ha de tornar després de la denúncia, on tots són família o persones properes. L’agredida, de ben segur, estarà sola. Sola i lluny de tot.
La realitat, però, ha estat tossuda avui, 25 de setembre: quatre assassinats masclistes. A primera hora, un assassí mata a ganivetades les seves filles de tres i sis anys a la meva ciutat, Castelló. Dues denúncies per violència arxivades i consideració policial de risc baix. Pels volts de les 10.20 h. Una altra dona és assassinada per la seva exparella a punyalades a la seva residència a Maracena (Granada). A les 13.30 h. Una altra dona ha estat degollada a la seva residència de Bilbao en presència de les seves filles, totes dues menors de cinc anys, pel seu marit.
Ja han assassinat 961 dones i 25 criatures.
Continuo amb un nus a l’estómac. Amb la necessitat de cridar. Ja no tinc llàgrimes. Sento una ràbia immensa en constatar que la nostra vida depèn d’interessos polítics i pressupostaris, de mesquins cambalaches. La nostra vida no serà més moneda de canvi. No amb el meu silenci. Les dones ja només podem actuar en defensa pròpia.
By Secretaria de Comunicació • Articles en català últim número •