Masclisme i sistema.

Mujer atada

 

Maria Freixanet Mateo.

Senadora En Comú Podem.

 

 

 

En el moment en què escric aquestes línies, fa ja un any que vam firmar el Pacto de Estado contra la Violencia de Género i des d’aquell dia al present s’han produït noranta tres assassinats arreu de l’Estat ancorats al masclisme. Enverinats pel masclisme. I no passa una setmana sense que un home assassini una dona en aquest país. De totes les edats, procedències, classes, relacions i condicions.

I quantes hòsties, quants insults, quanta por, es suporten, es combaten o s’esquiven cada dia a quantes cases, feines, racons, carrers i festes; si les assassinades són noranta tres. Alguns són nens i nenes. No ens atrevim a parlar de democràcia, justícia o civilització allà on hi perviu la brutalitat quotidiana.

Vaig ser part d’aquell Pacte. Mesos d’escolta, de negociació, de redacció. Amb les expertes i entre tots els partits. En vam treure un parell de centenars de propostes en les que estàvem totes d’acord. I tot i així, era de mínims. Equivalia a reparar els forats del sistema. És desolador reparar només forats, però quina falta ens fa reparar-los: ens hi va literalment la vida. I per ser de mínims ens era precisament imprescindible aplicar-lo ràpid, sense demora.

Sense els forats, potser aquell policia hauria valorat correctament el risc. Potser aquell jutge hauria allunyat i protegit les filles. Potser aquella dona hauria pogut sortir, marxar, a un lloc segur on viure. Potser aquella violació hagués estat jutjada per un jutjat especialitzat. Potser una psicòloga l’hagués pogut acompanyar. Potser la fiscal hauria donat veracitat a la seva paraula. Potser aquell nen hauria estat escoltat. Potser aquella noia s’hagués atrevit a parlar.

Una de les funcions més bàsiques, elementals, del que és un Estat, és la tasca de protecció de la vida. La ciutadania renuncia i l’Estat acumula el monopoli de la força. I del judici. El nostre sistema judicial, el nostre Estat, no està protegint bé la vida de la meitat de la població. I per tant és una perversió que posem el focus sempre en exigir que denunciïn, quan el sistema no protegeix correctament, i que mantinguem la denuncia com a principal porta d’entrada als recursos, assessorament, ajudes i drets.

Cal aixecar ja un sistema que protegeixi. Amb o sense denuncia. La revisió del que cal canviar la tenim feta, i és a molts nivells. Hi ha canvis legals, però també procedimentals i de coordinació. Hi ha la formació continuada en gènere a tots els professionals que interactuen amb víctima i agressor. Hi ha canvis en la valoració de risc, en la coordinació del sistema i en l’especialització dels jutjats. I en els recursos que té a l’abast la víctima. La sortida immediata, l’accés a un sostre, a una psicòloga, a l’advocada d’ofici o a una traductora o intèrpret de signes. Hi ha la cobertura de totes les violències, que a dia d’avui el sistema especialitzat segueix dedicat a la violència per part de la parella o exparella, excloent un ampli ventall de realitats. Hi ha la protecció, l’atenció integral i també la reparació. I calen recursos. I els 200 Milions d’Euros que aquest 2018 l’Estat havia de destinar a complir amb les mesures del Pacte – i ens caldrà una inversió major, a l’altura del problema – encara no estan repartits entre institucions, no estan enviats a cadascun dels serveis, no estan impactant sobre la vida quotidiana. Així que podem dir que hem perdut un any. L’Estat falla i és desesperant. Noranta tres és l’extrem; no oblidem allò que no veiem.

Cal aixecar ja un sistema que protegeixi, deia. Però també cal, amb la mateixa urgència, aixecar un sistema que faci innecessari protegir. Prevenció. Sensibilització. Educació. Educar en igualtat i sobre igualtat. I sobre la llibertat de les dones, sobre el cos, el desig i el consentiment. Contra els rols tancats, estereotips i mites, i contra el control. Educar en tot l’univers afectivo-sexual, i sobre la seva diversitat. Educar durant tot el període educatiu, a tot l’alumnat, i amb inversió, formació i recursos per al professorat. I educar des d’arreu, que també educa la tele, també eduquen les xarxes, els mitjans i la publicitat. Per a que l’aprenentatge dels nostres nens i les nostres nenes ja sigui un altre. Ja sigui lliure de sexisme. Ja sigui: lliure.

El canvi cultural és capital. I s’està produint dia a dia; que la llibertat de les dones avança inexorablement. Assumiu-la. Integreu-la. Respecteu-la. Celebreu-la. Recolzeu-la. Multipliqueu-la. Gaudiu-la. Doncs és imparable. I utilitza la violència qui no ho assumeix, qui s’hi resisteix; qui la creu seva, qui la creu menys, qui la creu sempre disponible, qui busca poder o plaer en el nostre sotmetiment.

La nostra acció política ha d’anar encarada a la caiguda d’aquest sistema de pensament que és violent envers les dones. Que és opressiu. Invisibilitzador. Controlador. Agressor. No hi ha altre fonament de la violència masclista que no sigui el masclisme, que és control i domini.

I no ens atrevim a parlar de democràcia, justícia o civilització fins que tots els homes siguin capaços de conviure amb la llibertat de totes les dones.

Que caigui el masclisme. S’alcin contra ell totes les dones i tots els homes.