Begoña Marugán Pintos.
Socióloga.
La manada és el nom amb el qual s’ha popularitzat el fenomen de les agressions múltiples. És est un fenomen social que serveix com a símptoma per conèixer de l’estat actual del patriarcat.
La RAE defineix “manada” com a grup d’animals de bestiar domèstic, especialment quadrúpedes, que caminen junts o també com a grup nombrós d’un altre tipus d’animals d’una mateixa espècie que van plegats. Aquesta denominació comença a utilitzar-se per referir-se a les agressions sexuals múltiples des dels Santfermins de 2016 quan un grup que utilitzava aquest nom en el grup de WhatsApp violen a una jove de 18 d’anys. Un dels seus components, Alfonso Jesús Cabezuelo, que apareix en un vídeo d’una altra agressió en Pozoblanco, tenia diversos tatuatges com les gargamelles d’un llop i el lema del grup: “El poder del llop resideix en la rajada”.
La manada per tant, té una accepció positiva com clamava el moviment feminista en resposta a la sentència d’aquest cas. La “rajada” connota aspectes positius de germanor i d’aquí la consigna que es reitera als carrers en suport sonor amb les víctimes d’aquests delictes: “Escolta germana, aquí està la teva rajada”.
Convé detenir-se mínimament en aquesta anàlisi semiològic pel poder de creació d’imaginaris que té el llenguatge i analitzar que seguir usant aquest significant resulta un error. En popularitzar aquest concepte per a les agressions sexuals múltiples hem assumit l’autodenominació d’un grup de joves violadors i en usar les seves pròpies paraules els atorguem cert poder i ens pleguem als seus desitjos d’autodesignació. S’han fet famosos i no han faltat imitadors o seqüeles fent-se passar per “la nova manada”. Bé podrien haver-se els denominat “piara”, però en realitat simplement cal dir que són uns violadors.
Un fenomen en augment
Per a l’Organització Mundial de la Salut la violència sexual són un ampli ventall d’actes que van des de l’assetjament verbal a la penetració forçada. La violència sexual abasta moltes conductes quotidianes, des de la pressió social a la intimidació per força física i una varietat de tipus de coacció. Dins de la mateixa destaca la violació per desconeguts o coneguts; les insinuacions sexuals no desitjades o assetjament sexual (a l’escola, el lloc de treball, etc.); la violació sistemàtica, l’esclavitud sexual i altres formes de violència particularment comunes en situacions de conflicte armat (per exemple fecundació forçada); l’abús sexual de persones físicament o mentalment discapacitades; la violació i abús sexual de nens i formes “tradicionals” de violència sexual, com a matrimoni o cohabitació forçats. De totes aquestes expressions ens centrarem en les agressions múltiples, un fenomen que ha augmentat en els últims anys.
Fins a dates recents no es recollien dades sobre aquest delicte, però com succeís amb la violència domèstica, s’han començat a recollir aquesta informació a partir de les notícies aparegudes en els mitjans de comunicació i de les denúncies. En els últims tres anys, fins al 5 de setembre, s’han comptabilitzat un total de 66 casos, havent-se produït un augment exponencial, com reflecteix el gràfic següent:
Aquesta expressió de violència té algunes característiques noves. Les recerques realitzades sobre violació havien demostrat que els violadors no són subjectes trastornats que t’assalten a la nit, sinó homes coneguts i fins i tot familiars. No obstant això, en el cas de la violació grupal la situació és diferent. En el 14,9% dels 66 casos les agressions sexuals van ser perpetrades per algun conegut (companys de classe, pis, treball, etc.), en el 25,4% es desconeix la relació entre agressors i víctimes, però en el 61,2% de les agressions aquestes van ser perpetrades per grups d’homes desconeguts per les víctimes o que havien conegut aquest mateix dia (en primer contacte).
També presenta altres característiques noves que doten a aquest delicte de major virulència i fan del mateix un motiu d’alarma social. En ella es troben implicats un nombre important de menors. En els 66 casos coneguts s’han registrat 28 víctimes menors d’edat, però encara és més elevat el nombre d’agressors. Almenys 71 agressors eren menors d’edat. A més, en 4 dels grups d’agressors hi havia, almenys, un membre de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat (dos casos en Pozoblanco i Pamplona, un en una base militar en Antequera i dos policies en Estepona).
Sociològicament aquest fenomen ens planteja la qüestió de la grupalitat d’un acte com el sexual que, en principi, es produeix en l’àmbit de la intimitat. No obstant això, cal aclarir que la violència sexual poc té a veure amb la sexualitat. Pensar aquest delicte en termes sexuals desvia l’atenció i només humanitza un delicte salvatge. Enfocar-ho des d’aquí només afavoreix als delinqüents homes i s’acaba intentant justificar per la boja idea de la “instintiva pulsió sexual masculina” o “l’irrefrenable desig sexual masculí”. Òbviament alguna cosa fora de tota explicació científica i argument patriarcal que responsabilitza a les víctimes de les agressions sofertes.
Crim de poder
Si dèiem anteriorment que aquests grups no són manada sinó purament i simplement violadors, aclarim ara que la violència sexual no és un delicte de plaure, sinó de poder com en els anys seixanta es va analitzar. Segons la psicòloga Browmiller (1975): “la violació no és un crim de plaure. És un crim de poder”. Que a més perpetua el domini dels homes sobre les dones en estendre’s el fantasma de la violació entre totes les dones. No es precisa haver estat abusada per adoptar comportaments de prevenció, intimidació i por. Quantes no han sortit una nit per temor a ella, no s’han posat això o allò perquè no pensen que, no s’han canviat de vorera, no han portat les claus de casa atapeïdes a la mà caminant molt de pressa, qui no cridat als seus amics quan arriba a la seva llar per dir que està bé? I és aquí on resideix l’explicació d’aquest fet. La conclusió a la qual arribo és simple: estem davant una nova estratègia del patriarcat perquè les dones segueixis subordinades.
Observant el context en què tot això es produeix veiem com les dones estem trencant aquest paper submís i temorós en el qual se’ns ha socialitzat. D’altra banda, la igualtat es propaga com slogan a quatre vents. Es diu a les nenes que són iguals als nens i, de tant sentir-ho, les nenes d’avui pensen que són iguals, de manera que intenten viure en igualtat. Coses que en molts casos pot donar-se, però no en tots, ni amb tots. Hi ha alguns reductes fortament patriarcals que van a impedir l’avanç de tots en aquesta carrera cap a la igualtat. I si hi ha una manera de frenar l’avanç i posar a les dones en el seu lloc és la coacció genèrica a través de la sexualitat. L’ús i abús del cos femení deixa a tot el seu gènere en la indefensió i li situa novament en la prescripció: “no facis això o l’un altre perquè et podria passar…”.
Les agressions sexuals en grup reforcen el poder masculí enfront de l’avanç de les dones. En els últims temps les dones estem avançant massa i aquest avanç ho cal parar per seguir l’ordre social patriarcal. Així, si d’una banda, la violència sexual afebleix l’apoderament actual femení, per un altre, reforça el poder masculí. Quan es parlar de la manada per exemple es fa referència als cinc violadors dels sants Fermins, però no s’esmenta que en el mateix WhatsApp on anaven comentant les seves presses hi havia 23 homes i que sapiguem cap d’ells va dir res en contra, quan segons els mitjans, en aquell xat es deien coses com: “Portem burundanga? (…) Per a les violacions”.
Però són moltes més les mostres d’aquest mandat de gènere que torna a explicitar qui té el poder. Les sentències remarquen “l’obligació” de les víctimes de demostrar el seu rebuig a través d’exposar una forta resistència a un acte indesitjat. La Sentència de la Rajada determina abús i no violació perquè encara que en el Codi penal s’estableix que en tots dos delicte hi ha penetració, perquè s’entengui que hi ha violació ha d’haver-hi violència física i intimidació. Una violència que parteix d’una concepció masculina de la mateixa perquè la violència s’interpreta únicament com a violència física. Tampoc s’entén que hi hagi intimidació quan es tracta de 5 homes majors i més forts que la víctima. Cal provar els fets i no comprèn que hi ha una intimidació constant i estructural. A les ulleres de sol que va intentar robar, ni el vigilant que va intentar atropellar Ángel Boza se’ls demana que demostri que es van oposar a ser robades, ni atropellat.
Desgraciadament, quan es tracta de violència contra les dones, especialment en els casos de violència sexual, la càrrega de la prova requeia sobre la víctima i jutges com Ricardo González acaben veient plaure en el vídeo gravat d’un acte d’agressió i dominació brutal. Però no és un cas aïllat, es diu patriarcat perquè a casa, a l’escola i al carrer el missatge que es dóna a les nenes és de prevenció: “No facis, no diguis, no vagis a perquè et poden violar”. No obstant això, la responsabilitat no és de les nenes, ni de les dones, sinó dels nens i els homes. Per què no es canvia el discurs i s’ensenya a respectar que només el sí és consentiment i s’ensenya als homes no abusar en cap de les seves formes? En una societat digital com la nostra, quan uns individus graven i presumeixen d’un acte tan delectable és perquè se senten orgullosos de fer-ho. I no només parlem dels violadors dels sants Fermins, el 12% de les agressions comeses en grup va ser pornificada perquè consta almenys un enregistrament per part dels agressors. El missatge d’orgull és clar.
En les multitudinàries concentracions i manifestacions de repulsa de la Sentència a la Rajada hi ha hagut alguns homes, però sabent que aquest problema de la violència és un problema dels homes, toca als homes manifestar-se contra la mateixa perquè si no ho fan el seu silenci serà còmplice i si, com dèiem, est és un símptoma per conèixer l’estat actual del patriarcat, podem acabar concloent: El patriarcat, bé gràcies!
No són “manada” són violadors
Begoña Marugán Pintos.
Socióloga.
La manada és el nom amb el qual s’ha popularitzat el fenomen de les agressions múltiples. És est un fenomen social que serveix com a símptoma per conèixer de l’estat actual del patriarcat.
La RAE defineix “manada” com a grup d’animals de bestiar domèstic, especialment quadrúpedes, que caminen junts o també com a grup nombrós d’un altre tipus d’animals d’una mateixa espècie que van plegats. Aquesta denominació comença a utilitzar-se per referir-se a les agressions sexuals múltiples des dels Santfermins de 2016 quan un grup que utilitzava aquest nom en el grup de WhatsApp violen a una jove de 18 d’anys. Un dels seus components, Alfonso Jesús Cabezuelo, que apareix en un vídeo d’una altra agressió en Pozoblanco, tenia diversos tatuatges com les gargamelles d’un llop i el lema del grup: “El poder del llop resideix en la rajada”.
La manada per tant, té una accepció positiva com clamava el moviment feminista en resposta a la sentència d’aquest cas. La “rajada” connota aspectes positius de germanor i d’aquí la consigna que es reitera als carrers en suport sonor amb les víctimes d’aquests delictes: “Escolta germana, aquí està la teva rajada”.
Convé detenir-se mínimament en aquesta anàlisi semiològic pel poder de creació d’imaginaris que té el llenguatge i analitzar que seguir usant aquest significant resulta un error. En popularitzar aquest concepte per a les agressions sexuals múltiples hem assumit l’autodenominació d’un grup de joves violadors i en usar les seves pròpies paraules els atorguem cert poder i ens pleguem als seus desitjos d’autodesignació. S’han fet famosos i no han faltat imitadors o seqüeles fent-se passar per “la nova manada”. Bé podrien haver-se els denominat “piara”, però en realitat simplement cal dir que són uns violadors.
Un fenomen en augment
Per a l’Organització Mundial de la Salut la violència sexual són un ampli ventall d’actes que van des de l’assetjament verbal a la penetració forçada. La violència sexual abasta moltes conductes quotidianes, des de la pressió social a la intimidació per força física i una varietat de tipus de coacció. Dins de la mateixa destaca la violació per desconeguts o coneguts; les insinuacions sexuals no desitjades o assetjament sexual (a l’escola, el lloc de treball, etc.); la violació sistemàtica, l’esclavitud sexual i altres formes de violència particularment comunes en situacions de conflicte armat (per exemple fecundació forçada); l’abús sexual de persones físicament o mentalment discapacitades; la violació i abús sexual de nens i formes “tradicionals” de violència sexual, com a matrimoni o cohabitació forçats. De totes aquestes expressions ens centrarem en les agressions múltiples, un fenomen que ha augmentat en els últims anys.
Fins a dates recents no es recollien dades sobre aquest delicte, però com succeís amb la violència domèstica, s’han començat a recollir aquesta informació a partir de les notícies aparegudes en els mitjans de comunicació i de les denúncies. En els últims tres anys, fins al 5 de setembre, s’han comptabilitzat un total de 66 casos, havent-se produït un augment exponencial, com reflecteix el gràfic següent:
Aquesta expressió de violència té algunes característiques noves. Les recerques realitzades sobre violació havien demostrat que els violadors no són subjectes trastornats que t’assalten a la nit, sinó homes coneguts i fins i tot familiars. No obstant això, en el cas de la violació grupal la situació és diferent. En el 14,9% dels 66 casos les agressions sexuals van ser perpetrades per algun conegut (companys de classe, pis, treball, etc.), en el 25,4% es desconeix la relació entre agressors i víctimes, però en el 61,2% de les agressions aquestes van ser perpetrades per grups d’homes desconeguts per les víctimes o que havien conegut aquest mateix dia (en primer contacte).
També presenta altres característiques noves que doten a aquest delicte de major virulència i fan del mateix un motiu d’alarma social. En ella es troben implicats un nombre important de menors. En els 66 casos coneguts s’han registrat 28 víctimes menors d’edat, però encara és més elevat el nombre d’agressors. Almenys 71 agressors eren menors d’edat. A més, en 4 dels grups d’agressors hi havia, almenys, un membre de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat (dos casos en Pozoblanco i Pamplona, un en una base militar en Antequera i dos policies en Estepona).
Sociològicament aquest fenomen ens planteja la qüestió de la grupalitat d’un acte com el sexual que, en principi, es produeix en l’àmbit de la intimitat. No obstant això, cal aclarir que la violència sexual poc té a veure amb la sexualitat. Pensar aquest delicte en termes sexuals desvia l’atenció i només humanitza un delicte salvatge. Enfocar-ho des d’aquí només afavoreix als delinqüents homes i s’acaba intentant justificar per la boja idea de la “instintiva pulsió sexual masculina” o “l’irrefrenable desig sexual masculí”. Òbviament alguna cosa fora de tota explicació científica i argument patriarcal que responsabilitza a les víctimes de les agressions sofertes.
Crim de poder
Si dèiem anteriorment que aquests grups no són manada sinó purament i simplement violadors, aclarim ara que la violència sexual no és un delicte de plaure, sinó de poder com en els anys seixanta es va analitzar. Segons la psicòloga Browmiller (1975): “la violació no és un crim de plaure. És un crim de poder”. Que a més perpetua el domini dels homes sobre les dones en estendre’s el fantasma de la violació entre totes les dones. No es precisa haver estat abusada per adoptar comportaments de prevenció, intimidació i por. Quantes no han sortit una nit per temor a ella, no s’han posat això o allò perquè no pensen que, no s’han canviat de vorera, no han portat les claus de casa atapeïdes a la mà caminant molt de pressa, qui no cridat als seus amics quan arriba a la seva llar per dir que està bé? I és aquí on resideix l’explicació d’aquest fet. La conclusió a la qual arribo és simple: estem davant una nova estratègia del patriarcat perquè les dones segueixis subordinades.
Observant el context en què tot això es produeix veiem com les dones estem trencant aquest paper submís i temorós en el qual se’ns ha socialitzat. D’altra banda, la igualtat es propaga com slogan a quatre vents. Es diu a les nenes que són iguals als nens i, de tant sentir-ho, les nenes d’avui pensen que són iguals, de manera que intenten viure en igualtat. Coses que en molts casos pot donar-se, però no en tots, ni amb tots. Hi ha alguns reductes fortament patriarcals que van a impedir l’avanç de tots en aquesta carrera cap a la igualtat. I si hi ha una manera de frenar l’avanç i posar a les dones en el seu lloc és la coacció genèrica a través de la sexualitat. L’ús i abús del cos femení deixa a tot el seu gènere en la indefensió i li situa novament en la prescripció: “no facis això o l’un altre perquè et podria passar…”.
Les agressions sexuals en grup reforcen el poder masculí enfront de l’avanç de les dones. En els últims temps les dones estem avançant massa i aquest avanç ho cal parar per seguir l’ordre social patriarcal. Així, si d’una banda, la violència sexual afebleix l’apoderament actual femení, per un altre, reforça el poder masculí. Quan es parlar de la manada per exemple es fa referència als cinc violadors dels sants Fermins, però no s’esmenta que en el mateix WhatsApp on anaven comentant les seves presses hi havia 23 homes i que sapiguem cap d’ells va dir res en contra, quan segons els mitjans, en aquell xat es deien coses com: “Portem burundanga? (…) Per a les violacions”.
Però són moltes més les mostres d’aquest mandat de gènere que torna a explicitar qui té el poder. Les sentències remarquen “l’obligació” de les víctimes de demostrar el seu rebuig a través d’exposar una forta resistència a un acte indesitjat. La Sentència de la Rajada determina abús i no violació perquè encara que en el Codi penal s’estableix que en tots dos delicte hi ha penetració, perquè s’entengui que hi ha violació ha d’haver-hi violència física i intimidació. Una violència que parteix d’una concepció masculina de la mateixa perquè la violència s’interpreta únicament com a violència física. Tampoc s’entén que hi hagi intimidació quan es tracta de 5 homes majors i més forts que la víctima. Cal provar els fets i no comprèn que hi ha una intimidació constant i estructural. A les ulleres de sol que va intentar robar, ni el vigilant que va intentar atropellar Ángel Boza se’ls demana que demostri que es van oposar a ser robades, ni atropellat.
Desgraciadament, quan es tracta de violència contra les dones, especialment en els casos de violència sexual, la càrrega de la prova requeia sobre la víctima i jutges com Ricardo González acaben veient plaure en el vídeo gravat d’un acte d’agressió i dominació brutal. Però no és un cas aïllat, es diu patriarcat perquè a casa, a l’escola i al carrer el missatge que es dóna a les nenes és de prevenció: “No facis, no diguis, no vagis a perquè et poden violar”. No obstant això, la responsabilitat no és de les nenes, ni de les dones, sinó dels nens i els homes. Per què no es canvia el discurs i s’ensenya a respectar que només el sí és consentiment i s’ensenya als homes no abusar en cap de les seves formes? En una societat digital com la nostra, quan uns individus graven i presumeixen d’un acte tan delectable és perquè se senten orgullosos de fer-ho. I no només parlem dels violadors dels sants Fermins, el 12% de les agressions comeses en grup va ser pornificada perquè consta almenys un enregistrament per part dels agressors. El missatge d’orgull és clar.
En les multitudinàries concentracions i manifestacions de repulsa de la Sentència a la Rajada hi ha hagut alguns homes, però sabent que aquest problema de la violència és un problema dels homes, toca als homes manifestar-se contra la mateixa perquè si no ho fan el seu silenci serà còmplice i si, com dèiem, est és un símptoma per conèixer l’estat actual del patriarcat, podem acabar concloent: El patriarcat, bé gràcies!
By Secretaria de Comunicació • Articles en català últim número •