“Al final se’ns criminalitza a les víctimes, no als maltractadors”
Carmen López
Secretària de les Dones de FSC-CCOO
Aquesta és la declaració d’una dona que ha sofert violència masclista i que avui ho pot explicar, però que no està lliure del perill. És un relat d’una successió de fallades en el model i de com al final és la víctima la que es converteix en la proscrita a la qual tothom assenyala.
Entrevistar a una dona víctima de violència de gènere i trobar que després d’anys se segueixen cometent les mateixes fallades i segueix existint la mateixa falta de coordinació entre l’Administracions Públiques és desarenador. Però més encara quan comprovem que és la dona la que ha hagut de canviar la seva vida i qui és públicament assenyalada per totes les persones del seu entorn. És ella qui sofreix un empitjorament de les seves condicions en la seva vida i en el treball, a més de patir desarrelament familiar.
Aquest és el testimoniatge d’una dona víctima de la violència masclista. Ella és empleada pública, monitora d’esports. Ara està al programa on els gossos són la protecció de les dones (Projecte ESCAN: teràpia per a les dones víctimes de violència de gènere). Gràcies a aquest programa, ella comença a realitzar de nou la seva vida, no sense dificultats, després de 18 anys d’ansietat.
Resulta curiós després de l’entrevista reconèixer a moltes dones en ella i fins i tot un procés que segueix estant des de l’inici i cada vegada es reprodueix més en les més joves. A més fa visible les fallades que es produeixen en la cadena de protecció per a les víctimes de violència, en més d’una ocasió, dels maltractadors masclistes. Quan tot falla i quan tot és igual però segueix havent-hi problemes per solucionar, on queda la intimitat de les víctimes?
Quants anys has suportat i quants has estat abans de reconèixer-ho?
Crec que tota la vida. Amb ell he estat 18 anys, vaig començar amb gairebé 20 anys. M’ho he plantejat moltes vegades. Al mes de ser nuvis, molts regals, molt comprar-me… En una ocasió vaig quedar amb unes amigues i ell em va dir que no anés. Em vaig anar i es va enfadar. Sopant amb elles, ho veia passar per a dalt i per a baix, enfadat. Quan vaig tornar a la meva casa, estava esperant en la porta i em va dir: “Bé, doncs ja veig que són més important les teves amigues que jo”. I aquí ja va ser la primera enganxada. “Doncs no em voldràs tant, perquè jo a tu sí que et vull. Jo donaria la meva vida per tu. Ja saps que ets el meu amor”. Ja l’endemà va venir amb uns pendents. “Veus? Sí que t’estimo. Potser ahir ho vaig fer malament. Havia d’haver-te deixat amb les teves amigues, però ho vaig fer malament”.
I després ja, moltes vegades deia que com anava vestida, pentinada, etc. En una ocasió que anava amb minifaldilla: “Nena, te’n recordes dels pantalons que et vaig regalar l’altre dia? Doncs canvia’t perquè mira, et fa aquí una molla en la cama. És que has de fer més esport”. I jo: “Com es preocupa per mi, què em poso? Uns pantalons?”. I clar, ja penses que amb algunes coses vas malament i puges i et canvies.
Un altre dia arribo amb un escot: “Nena, mare meva, si és que això et queda de folgat! Puja la samarreta que et vaig regalar l’altre dia”. I jo pujava com una idiota. Vaig arribar a la universitat i cada dia, quan sortia, aquí estava. I jo deia: “Com m’estima. Fixa’t, ve fins a la porta”.
També va intentar posar-me en moltes ocasions en contra dels meus germans, dels meus pares, dient que ells l’única cosa que intentaven era aprofitar-se de mi. Quan va néixer el meu fill, preferia que em quedés sola al fet que vingués la meva mare a ajudar-me. Recentment parida i s’enfadava. De fet la meva mare venia d’amagat. És ara quan ho he reconegut i amb molta ajuda.
El maltractament va ser continu fins al moment en què vas decidir denunciar?
Vaig trigar molt a ser conscient. És més, va anar fins i tot posterior a l’última pallissa que em va donar. En el treball sempre estava dolenta. Quan estava amb ell tenia moltes baixes perquè estava malalta. El mòbil, el Whatsapp, quan parlava… “A veure, amb qui has parlat?”, vaig arribar a no poder demanar ajuda. Ell va ser molt sibil·lí. Els meus pares ho van veure venir: “No m’agrada com et tracta”. De fet, una vegada davant del meu pare em va fer un gest que no em va arribar a pegar un bufetada, però em va donar en la boca i el meu pare va dir: “Si et torno a veure fer-li això a la meva filla, fins aquí arribem”. Jo em vaig enfadar amb el meu pare, vaig estar sis mesos sense parlar-li, ho vaig passar molt mal. Havia deixat de parlar al meu pare, quan el meu pare m’havia defensat. Als meus pares no els acabava d’agradar però clar, jo li havia triat i havien d’acceptar-ho. La nit que va anar a matar-me, va cridar als meus pares, a veure com estaven. El meu pare havia tingut una angina de pit. Ja estava ben, però ho va cridar i li va dir: “Cuida’t”. El que els va resultar xocant.
Després va succeir. En 2015 hi ha una fallada grossíssima. Va venir la policia local. El progenitor del meu fill crida a la meva mare: “Que vinguis un moment, que hi ha un problema”. I la meva mare va dir: “Com que hi ha un problema?”. I va dir: “Que si pots venir a casa a pel nen, que hi ha hagut un problema”. Quan arriba la meva mare, la casa estava acordonada per la policia. Hi havia cotxes enmig del carrer, damunt de la vorera. I la meva mare l’única cosa que diu quan veu als policies: “I la meva filla?” Perquè li veu a ell amb el nen. I li responen: “Coixa vostè al nen i vagi’s”. La meva mare pensava que m’havia matat. Quan la meva mare va ficar al nen en el cotxe va ser i li va dir que per favor la meva filla, la meva filla… i li van respondre: “Deixi al nen on pugui i vagi’s a l’hospital a veure a la seva filla”. La meva mare va arribar a l’hospital sense saber si jo estava viva o morta. Quan vaig veure entrar a la meva mare va ser horrorós. La meva mare estava desencaixada. A conseqüència del que em va fer aquesta nit, al cap de sis mesos em van haver d’operar d’un neumotórax bilateral. Aquella nit jo tenia el tòrax necrosado. Anem, que he estat dues vegades gairebé morta gràcies a ell. El meu fill es va quedar traumatitzat. Va estar 21 dies sense parlar i sense menjar, del que va veure la nit que em va agredir. Sense menjar i sense parlar, solament a força de líquids. Es ficava en una caseta que tenia de Ikea i com si estigués boig. I que hagi d’anar amb el seu pare!
En 2016 vaig posar una denúncia per saltar-se l’ordre d’allunyament, perquè arriba un moment en el qual ja no puc més. Cada dia passava prop de mi, cada dia del 2016. Un dia em manava petons, un altre dia es posava en el pas de vianants i em saludava. També m’assetjava a les xarxes socials i jo vaig cridar per preguntar com es podia denunciar. No es pot fer gens. I amb una ordre d’allunyament de cinc anys, 500 metres, que s’ha saltat dia sí, dia també. Se m’ha arxivat una de les denúncies amb un vídeo on està a menys de 200 metres de la meva casa per falta de proves, perquè el fiscal ho va veure conseqüent i a la setmana d’arxivar aquesta denúncia se’m va presentar i es va passar la mà pel seu coll.
La teva vida amb el teu gos ha canviat?
Quan vaig veure el projecte ESCAN em vaig emocionar perquè veus a una altra dona com tu amb aquesta llibertat per sortir i anar on vulgui i veus que tu estàs com sempre, haig d’anar acompanyada a tots els costats. Jo, per exemple, era veure que fosquejava i a mi m’entrava el telele, em posava fins a nerviosa. M’havia d’anar a la meva casa, tancar les portes, mirar totes les finestres. I ara ha canviat.
Des del 2015, dos anys i mig, vaig estar amb por de sortir al carrer fins al dia 26 de desembre del 2017. En la fira del 2015 vaig sortir un dia amb els meus pares i la meva família envoltada, perquè el meu fill volia anar a la fira. La policia em va dir que millor que no sortís. El podia sortir cada dia a la fira, cada dia de festa i el meu fill i jo tancats a casa. És que hem fet alguna cosa ell i jo? No. Al final se’ns criminalitza a les víctimes, no als maltractadors.
Ara estic bé. Des que està el gos, ja no tinc por, em dóna la vida totalment. Encara que venja, el gos l’hi menja. És més, el projecte el be que té és que t’obliga a sortir, perquè tu has de treure al gos. El gos ha de fer les seves necessitats i ha d’entrenar cada dia. Ja tens obligacions, mentre que tu abans potser et quedaves a casa plorant i ara no.
Els meus problemes ara són en entrar en un bar. Jo ara puc estar aquí, en la terrassa, però aquí dins no em deixen entrar. Diu Mercadona que l’ordenança no em permet entrar en cap comerç però m’ho permeten Carrefour, IKEA i el Corte Inglés. Ja per si mateix, jo vaig marcada. Quan veuen que no es pot tocar, primer em miren a veure si veig. I clar, quan em veuen que jo miro, doncs diran: “aquesta dona no és cega”.
No puc viatjar amb el gos. En la comunitat de Múrcia sí que puc entrar en els autobusos i en els trens de rodalies. Aquí he sol·licitat a la Regidoria poder pujar als autobusos, que reconeguin els gossos de teràpia. I ja anar a hotels o similars és una odissea. Quan vas a fer un viatge, tens el límit que només pots anar en el teu cotxe per tenir habilitat el teu gos. I si no tinc cotxe? Hi ha noies en el projecte que no tenen cotxe, que han de dependre que algú les porti.
El projecte ESCAN el bé que té és que t’obliga a sortir, perquè tu has de treure al gos.
Quines mesures et proporcionen per a la teva seguretat i prevenció?
Les desarrelades sempre han estat les dones. Per què una dona amb la seva prole s’ha de desplaçar a una altra ciutat i ha de deixar la seva xarxa familiar, de suport, els fills i filles, han de deixar a la seva gent? Els desarrelats i desarrelades són els fills, filles i la dona, perquè en definitiva ha d’anar-se d’una ciutat, i busca’t tu la vida on vas, i sola!
Sola, perquè jo aquí tinc als meus pares, tinc treball. La meva mare ve corrent si la necessito, però si jo estic en un altre lloc no. Tens els teus amics, les teves amigues. És la teva xarxa de suport. Quan em veuen corrent, vénen. Em donen suport . Totes aquestes coses són molt importants.
Les que estem marcades som nosaltres. A mi l’única cosa que se m’ofereix a la meva regió és una casa d’acolliment. No hi ha més mitjans per poder-nos posar, perquè jo tinc el meu treball, jo tinc la meva vida, tinc la meva família. Llavors, haig de marxarr jo? Que els hi portin a ells!
A tots junts?
Sí, jo els posaria a tots junts. M’ho he plantejat moltes vegades. Com seria, per exemple, una casa d’acolliment que en comptes que fora de dones, que sí les necessitem, fora una casa de maltractadors i que ells hagin de fitxar amb el dit, no amb una targeta. De quina hora a quina hora treballes? De 9 a 2. Bé, doncs tu de 9 a 2 sals del treball i has d’anar i estar dins, com si fos una semipresó. Que ells no tinguin la llibertat que nosaltres no tenim. El primer any em crida el meu policia de seguiment i em diu: “Mira, hem estat plantejant el teu cas i gairebé el millor que pots fer és que no surtis aquest any a les festes”.
Les desarrelades sempre han estat les dones.
Com és el teu dia a dia en el treball?
En el treball sí que m’estan recolzant, encara que hi hagi unes poques persones que no. Que per a una hòstia que m’han donat, que bé, que m’estan adaptant els horaris. Paraules textuals. Jo vaig demanar un trasllat al gerent perquè no aguantava més. Vaig haver d’anar un dia al col·legi. Al meu fill li va donar un atac d’ansietat per la situació, Em van dir que fos al més aviat possible perquè no hi havia manera de calmar-ho, necessitava veure’m. Havia passat uns dies amb el seu pare i no sé què va succeir, han estat tantes que no ho recordo. Com seria perquè a mi em cridessin del col·legi, quan els deia que no em cridessin, que no alarmessin a la criatura. Tinc una situació que no vull que es vegi ningú en aquesta, però normal no és. Quant a la resta de la gent, hi ha moltes persones que em donen suport , el meu cercle em recolza molt. Però clar, els que et piquen, i més quan estàs malament…
Ara ja estic bé amb l’horari però en un centre en el qual no tinc lloc on deixar al gos. L’altre dia ho vaig deixar en un magatzem. El primer dia vaig arribar amb ell i em van dir que no hi havia lloc per deixar al gos. Vaig pujar a la meva casa corrent. Quan vaig deixar al gos, vaig baixar i llavors pujava el meu veí. Mira, quan baix per l’escala, que l’escala té un recodo, i veig a un home… em vaig posar a cridar: “socors, auxili!”. Jo sense el gos em veig desvalguda. I el meu veí, comença: “Venja, que sóc jo, tranquil·la, ha passat alguna cosa?” Clar, el veí em va acompanyar al treball perquè em feia por, a les 6.45 del matí. Jo no hauria de tenir, entre cometes, por, però clar…
Comet sents ara en la vida?
Ara la meva vida és nova i diferent, la qual cosa vull és gaudir i ser feliç. Solament em lleva la felicitat el tema que segueixi veient al nen. Això és el que pitjor porto i més pels casos que se senten. Amb una ordre d’allunyament de cinc anys, a 500 metres. No deixa de ser un noi de 7 anys i fins als 12 anys has d’anar, perquè fins als 12 anys no s’escolta als fills.
Jo ara no tinc por de parlar. Estic disposada a posar-me davant d’un polític, és que m’és igual amb qui hagi de parlar.
En el psico-social també han d’estar més preparats, perquè no ho estan. A l’assistenta social que em va tocar, li feia classe… clar, imagina’m a mi fent classe. Jo sóc una tia segura i després em veus allí en un despatx plorant i explicant-li. Crec que han d’estar més preparats tant els jutges com els fiscals i els advocats. Hauria d’haver-hi un protocol que abasti també a la família extensa, a la família més propera. Això seria part de la violència de gènere.
Les víctimes coneixem les fallades. Jo et puc dir: “sent, què et semblen les estructures que hi ha?”, i tu em vas a dir: on estan els forats, on falla això? El policia de seguiment es queda curt. He tingut tres, perquè són els policies que s’estan prejubilant. Llavors els posen en aquesta activitat, segona activitat. Però al primer que vaig tenir, que li vaig dir: “T’ho demano per favor, veuen un dia amb mi”. Jo el que volia és que ell fos el meu testimoni, però no ho va fer. A més li vaig dir: “Per favor, si només és un dia que et vinguis a la sortida o a l’entrada, va a anar”. I no, no ho va fer. Llavors, per a mi que el policia de seguiment et truqui per telèfon i et digui: “Com vas?”. Doncs un dia m’ha cridat i potser no em ve de gust parlar i no li he agafat el telèfon, i ara per exemple em crida: “Què tal vas?”. Doncs des que tinc al gos sempre és la mateixa resposta. Gràcies al gos, estic bé.
Entrevista a una víctima de violència de gènere:
“Al final se’ns criminalitza a les víctimes, no als maltractadors”
Carmen López
Secretària de les Dones de FSC-CCOO
Aquesta és la declaració d’una dona que ha sofert violència masclista i que avui ho pot explicar, però que no està lliure del perill. És un relat d’una successió de fallades en el model i de com al final és la víctima la que es converteix en la proscrita a la qual tothom assenyala.
Entrevistar a una dona víctima de violència de gènere i trobar que després d’anys se segueixen cometent les mateixes fallades i segueix existint la mateixa falta de coordinació entre l’Administracions Públiques és desarenador. Però més encara quan comprovem que és la dona la que ha hagut de canviar la seva vida i qui és públicament assenyalada per totes les persones del seu entorn. És ella qui sofreix un empitjorament de les seves condicions en la seva vida i en el treball, a més de patir desarrelament familiar.
Aquest és el testimoniatge d’una dona víctima de la violència masclista. Ella és empleada pública, monitora d’esports. Ara està al programa on els gossos són la protecció de les dones (Projecte ESCAN: teràpia per a les dones víctimes de violència de gènere). Gràcies a aquest programa, ella comença a realitzar de nou la seva vida, no sense dificultats, després de 18 anys d’ansietat.
Resulta curiós després de l’entrevista reconèixer a moltes dones en ella i fins i tot un procés que segueix estant des de l’inici i cada vegada es reprodueix més en les més joves. A més fa visible les fallades que es produeixen en la cadena de protecció per a les víctimes de violència, en més d’una ocasió, dels maltractadors masclistes. Quan tot falla i quan tot és igual però segueix havent-hi problemes per solucionar, on queda la intimitat de les víctimes?
Quants anys has suportat i quants has estat abans de reconèixer-ho?
Crec que tota la vida. Amb ell he estat 18 anys, vaig començar amb gairebé 20 anys. M’ho he plantejat moltes vegades. Al mes de ser nuvis, molts regals, molt comprar-me… En una ocasió vaig quedar amb unes amigues i ell em va dir que no anés. Em vaig anar i es va enfadar. Sopant amb elles, ho veia passar per a dalt i per a baix, enfadat. Quan vaig tornar a la meva casa, estava esperant en la porta i em va dir: “Bé, doncs ja veig que són més important les teves amigues que jo”. I aquí ja va ser la primera enganxada. “Doncs no em voldràs tant, perquè jo a tu sí que et vull. Jo donaria la meva vida per tu. Ja saps que ets el meu amor”. Ja l’endemà va venir amb uns pendents. “Veus? Sí que t’estimo. Potser ahir ho vaig fer malament. Havia d’haver-te deixat amb les teves amigues, però ho vaig fer malament”.
I després ja, moltes vegades deia que com anava vestida, pentinada, etc. En una ocasió que anava amb minifaldilla: “Nena, te’n recordes dels pantalons que et vaig regalar l’altre dia? Doncs canvia’t perquè mira, et fa aquí una molla en la cama. És que has de fer més esport”. I jo: “Com es preocupa per mi, què em poso? Uns pantalons?”. I clar, ja penses que amb algunes coses vas malament i puges i et canvies.
Un altre dia arribo amb un escot: “Nena, mare meva, si és que això et queda de folgat! Puja la samarreta que et vaig regalar l’altre dia”. I jo pujava com una idiota. Vaig arribar a la universitat i cada dia, quan sortia, aquí estava. I jo deia: “Com m’estima. Fixa’t, ve fins a la porta”.
També va intentar posar-me en moltes ocasions en contra dels meus germans, dels meus pares, dient que ells l’única cosa que intentaven era aprofitar-se de mi. Quan va néixer el meu fill, preferia que em quedés sola al fet que vingués la meva mare a ajudar-me. Recentment parida i s’enfadava. De fet la meva mare venia d’amagat. És ara quan ho he reconegut i amb molta ajuda.
El maltractament va ser continu fins al moment en què vas decidir denunciar?
Vaig trigar molt a ser conscient. És més, va anar fins i tot posterior a l’última pallissa que em va donar. En el treball sempre estava dolenta. Quan estava amb ell tenia moltes baixes perquè estava malalta. El mòbil, el Whatsapp, quan parlava… “A veure, amb qui has parlat?”, vaig arribar a no poder demanar ajuda. Ell va ser molt sibil·lí. Els meus pares ho van veure venir: “No m’agrada com et tracta”. De fet, una vegada davant del meu pare em va fer un gest que no em va arribar a pegar un bufetada, però em va donar en la boca i el meu pare va dir: “Si et torno a veure fer-li això a la meva filla, fins aquí arribem”. Jo em vaig enfadar amb el meu pare, vaig estar sis mesos sense parlar-li, ho vaig passar molt mal. Havia deixat de parlar al meu pare, quan el meu pare m’havia defensat. Als meus pares no els acabava d’agradar però clar, jo li havia triat i havien d’acceptar-ho. La nit que va anar a matar-me, va cridar als meus pares, a veure com estaven. El meu pare havia tingut una angina de pit. Ja estava ben, però ho va cridar i li va dir: “Cuida’t”. El que els va resultar xocant.
Després va succeir. En 2015 hi ha una fallada grossíssima. Va venir la policia local. El progenitor del meu fill crida a la meva mare: “Que vinguis un moment, que hi ha un problema”. I la meva mare va dir: “Com que hi ha un problema?”. I va dir: “Que si pots venir a casa a pel nen, que hi ha hagut un problema”. Quan arriba la meva mare, la casa estava acordonada per la policia. Hi havia cotxes enmig del carrer, damunt de la vorera. I la meva mare l’única cosa que diu quan veu als policies: “I la meva filla?” Perquè li veu a ell amb el nen. I li responen: “Coixa vostè al nen i vagi’s”. La meva mare pensava que m’havia matat. Quan la meva mare va ficar al nen en el cotxe va ser i li va dir que per favor la meva filla, la meva filla… i li van respondre: “Deixi al nen on pugui i vagi’s a l’hospital a veure a la seva filla”. La meva mare va arribar a l’hospital sense saber si jo estava viva o morta. Quan vaig veure entrar a la meva mare va ser horrorós. La meva mare estava desencaixada. A conseqüència del que em va fer aquesta nit, al cap de sis mesos em van haver d’operar d’un neumotórax bilateral. Aquella nit jo tenia el tòrax necrosado. Anem, que he estat dues vegades gairebé morta gràcies a ell. El meu fill es va quedar traumatitzat. Va estar 21 dies sense parlar i sense menjar, del que va veure la nit que em va agredir. Sense menjar i sense parlar, solament a força de líquids. Es ficava en una caseta que tenia de Ikea i com si estigués boig. I que hagi d’anar amb el seu pare!
En 2016 vaig posar una denúncia per saltar-se l’ordre d’allunyament, perquè arriba un moment en el qual ja no puc més. Cada dia passava prop de mi, cada dia del 2016. Un dia em manava petons, un altre dia es posava en el pas de vianants i em saludava. També m’assetjava a les xarxes socials i jo vaig cridar per preguntar com es podia denunciar. No es pot fer gens. I amb una ordre d’allunyament de cinc anys, 500 metres, que s’ha saltat dia sí, dia també. Se m’ha arxivat una de les denúncies amb un vídeo on està a menys de 200 metres de la meva casa per falta de proves, perquè el fiscal ho va veure conseqüent i a la setmana d’arxivar aquesta denúncia se’m va presentar i es va passar la mà pel seu coll.
La teva vida amb el teu gos ha canviat?
Quan vaig veure el projecte ESCAN em vaig emocionar perquè veus a una altra dona com tu amb aquesta llibertat per sortir i anar on vulgui i veus que tu estàs com sempre, haig d’anar acompanyada a tots els costats. Jo, per exemple, era veure que fosquejava i a mi m’entrava el telele, em posava fins a nerviosa. M’havia d’anar a la meva casa, tancar les portes, mirar totes les finestres. I ara ha canviat.
Des del 2015, dos anys i mig, vaig estar amb por de sortir al carrer fins al dia 26 de desembre del 2017. En la fira del 2015 vaig sortir un dia amb els meus pares i la meva família envoltada, perquè el meu fill volia anar a la fira. La policia em va dir que millor que no sortís. El podia sortir cada dia a la fira, cada dia de festa i el meu fill i jo tancats a casa. És que hem fet alguna cosa ell i jo? No. Al final se’ns criminalitza a les víctimes, no als maltractadors.
Ara estic bé. Des que està el gos, ja no tinc por, em dóna la vida totalment. Encara que venja, el gos l’hi menja. És més, el projecte el be que té és que t’obliga a sortir, perquè tu has de treure al gos. El gos ha de fer les seves necessitats i ha d’entrenar cada dia. Ja tens obligacions, mentre que tu abans potser et quedaves a casa plorant i ara no.
Els meus problemes ara són en entrar en un bar. Jo ara puc estar aquí, en la terrassa, però aquí dins no em deixen entrar. Diu Mercadona que l’ordenança no em permet entrar en cap comerç però m’ho permeten Carrefour, IKEA i el Corte Inglés. Ja per si mateix, jo vaig marcada. Quan veuen que no es pot tocar, primer em miren a veure si veig. I clar, quan em veuen que jo miro, doncs diran: “aquesta dona no és cega”.
No puc viatjar amb el gos. En la comunitat de Múrcia sí que puc entrar en els autobusos i en els trens de rodalies. Aquí he sol·licitat a la Regidoria poder pujar als autobusos, que reconeguin els gossos de teràpia. I ja anar a hotels o similars és una odissea. Quan vas a fer un viatge, tens el límit que només pots anar en el teu cotxe per tenir habilitat el teu gos. I si no tinc cotxe? Hi ha noies en el projecte que no tenen cotxe, que han de dependre que algú les porti.
El projecte ESCAN el bé que té és que t’obliga a sortir, perquè tu has de treure al gos.
Quines mesures et proporcionen per a la teva seguretat i prevenció?
Les desarrelades sempre han estat les dones. Per què una dona amb la seva prole s’ha de desplaçar a una altra ciutat i ha de deixar la seva xarxa familiar, de suport, els fills i filles, han de deixar a la seva gent? Els desarrelats i desarrelades són els fills, filles i la dona, perquè en definitiva ha d’anar-se d’una ciutat, i busca’t tu la vida on vas, i sola!
Sola, perquè jo aquí tinc als meus pares, tinc treball. La meva mare ve corrent si la necessito, però si jo estic en un altre lloc no. Tens els teus amics, les teves amigues. És la teva xarxa de suport. Quan em veuen corrent, vénen. Em donen suport . Totes aquestes coses són molt importants.
Les que estem marcades som nosaltres. A mi l’única cosa que se m’ofereix a la meva regió és una casa d’acolliment. No hi ha més mitjans per poder-nos posar, perquè jo tinc el meu treball, jo tinc la meva vida, tinc la meva família. Llavors, haig de marxarr jo? Que els hi portin a ells!
A tots junts?
Sí, jo els posaria a tots junts. M’ho he plantejat moltes vegades. Com seria, per exemple, una casa d’acolliment que en comptes que fora de dones, que sí les necessitem, fora una casa de maltractadors i que ells hagin de fitxar amb el dit, no amb una targeta. De quina hora a quina hora treballes? De 9 a 2. Bé, doncs tu de 9 a 2 sals del treball i has d’anar i estar dins, com si fos una semipresó. Que ells no tinguin la llibertat que nosaltres no tenim. El primer any em crida el meu policia de seguiment i em diu: “Mira, hem estat plantejant el teu cas i gairebé el millor que pots fer és que no surtis aquest any a les festes”.
Les desarrelades sempre han estat les dones.
Com és el teu dia a dia en el treball?
En el treball sí que m’estan recolzant, encara que hi hagi unes poques persones que no. Que per a una hòstia que m’han donat, que bé, que m’estan adaptant els horaris. Paraules textuals. Jo vaig demanar un trasllat al gerent perquè no aguantava més. Vaig haver d’anar un dia al col·legi. Al meu fill li va donar un atac d’ansietat per la situació, Em van dir que fos al més aviat possible perquè no hi havia manera de calmar-ho, necessitava veure’m. Havia passat uns dies amb el seu pare i no sé què va succeir, han estat tantes que no ho recordo. Com seria perquè a mi em cridessin del col·legi, quan els deia que no em cridessin, que no alarmessin a la criatura. Tinc una situació que no vull que es vegi ningú en aquesta, però normal no és. Quant a la resta de la gent, hi ha moltes persones que em donen suport , el meu cercle em recolza molt. Però clar, els que et piquen, i més quan estàs malament…
Ara ja estic bé amb l’horari però en un centre en el qual no tinc lloc on deixar al gos. L’altre dia ho vaig deixar en un magatzem. El primer dia vaig arribar amb ell i em van dir que no hi havia lloc per deixar al gos. Vaig pujar a la meva casa corrent. Quan vaig deixar al gos, vaig baixar i llavors pujava el meu veí. Mira, quan baix per l’escala, que l’escala té un recodo, i veig a un home… em vaig posar a cridar: “socors, auxili!”. Jo sense el gos em veig desvalguda. I el meu veí, comença: “Venja, que sóc jo, tranquil·la, ha passat alguna cosa?” Clar, el veí em va acompanyar al treball perquè em feia por, a les 6.45 del matí. Jo no hauria de tenir, entre cometes, por, però clar…
Comet sents ara en la vida?
Ara la meva vida és nova i diferent, la qual cosa vull és gaudir i ser feliç. Solament em lleva la felicitat el tema que segueixi veient al nen. Això és el que pitjor porto i més pels casos que se senten. Amb una ordre d’allunyament de cinc anys, a 500 metres. No deixa de ser un noi de 7 anys i fins als 12 anys has d’anar, perquè fins als 12 anys no s’escolta als fills.
Jo ara no tinc por de parlar. Estic disposada a posar-me davant d’un polític, és que m’és igual amb qui hagi de parlar.
En el psico-social també han d’estar més preparats, perquè no ho estan. A l’assistenta social que em va tocar, li feia classe… clar, imagina’m a mi fent classe. Jo sóc una tia segura i després em veus allí en un despatx plorant i explicant-li. Crec que han d’estar més preparats tant els jutges com els fiscals i els advocats. Hauria d’haver-hi un protocol que abasti també a la família extensa, a la família més propera. Això seria part de la violència de gènere.
Les víctimes coneixem les fallades. Jo et puc dir: “sent, què et semblen les estructures que hi ha?”, i tu em vas a dir: on estan els forats, on falla això? El policia de seguiment es queda curt. He tingut tres, perquè són els policies que s’estan prejubilant. Llavors els posen en aquesta activitat, segona activitat. Però al primer que vaig tenir, que li vaig dir: “T’ho demano per favor, veuen un dia amb mi”. Jo el que volia és que ell fos el meu testimoni, però no ho va fer. A més li vaig dir: “Per favor, si només és un dia que et vinguis a la sortida o a l’entrada, va a anar”. I no, no ho va fer. Llavors, per a mi que el policia de seguiment et truqui per telèfon i et digui: “Com vas?”. Doncs un dia m’ha cridat i potser no em ve de gust parlar i no li he agafat el telèfon, i ara per exemple em crida: “Què tal vas?”. Doncs des que tinc al gos sempre és la mateixa resposta. Gràcies al gos, estic bé.
By Secretaria de Comunicació • Articles en català últim número •