La violència de gènere com a arma de guerra

Fuego

 

Erika Torregrossa Acuña.

Secretària general del Col·legi d’Advocats Penal Internacional.

 

 

 

La Carta de les Nacions Unides consagra la igualtat de drets i la dignitat de les dones, però la violència exercida contra elles, a tots els països del món, fa que es produeixi una vulneració constant d’aquesta proclama.

Lamentablement, la violència de gènere expressada amb violència sexual es fa patent des de les democràcies més avançades com Dinamarca, Finlàndia o Suècia (que encapçalen el rànquing d’agressions sexuals a Europa, segons Eurostat), fins als racons més recòndits del planeta. Si es produeix en contextos amb legislacions proteccionistes és imaginable la impunitat amb la qual poden actuar els perpetradors de violacions en països en guerra.

Quan orientem la mirada a les zones del món on hi ha un conflicte armat o una guerra, podem afirmar, sense cap mena de dubte, que és més perillós ser dona que ser soldat. Així ho afirmaria el general Patrick Cammaert, quan el 2008 es va aprovar la històrica resolució de les Nacions Unides que va classificar la violència sexual com una arma de guerra.

Fins i tot la guerra té les seves pròpies normes, i un dels eixos vertebradors del dret internacional humanitari és la prohibició d’atacar la població civil. Òbviament es tracta d’un principi que es trenca constantment, amb una impunitat que traspassa qualsevol límit i que es perllonga inclús després que hagin finalitzat els conflictes.

No descobreixo res de nou en dir que la violència exercida sobre les dones en països en guerra o sumits en conflictes armats s’ha convertit en una tàctica més de l’estratègia militar per minar i destruir l’enemic. El cos de la dona és detingut com un botí de guerra, i la violència de gènere, en la seva expressió més crua, com és la violació, s’utilitza com a arma per humiliar, dominar, atemorir i desplaçar els membres civils del grup que s’ha de combatre.

La majoria de dones que són utilitzades com a instrument de guerra són convertides, també, en esclaves sexuals dels soldats, amb la qual cosa són objecte de violacions en grup, tortures o dominació. En anul·lar-los completament l’autonomia es queden sense la seva dignitat i, per descomptat, sense la seva llibertat. És la màxima expressió de la cosificació de la dona davant l’opressió del soldat masculí que utilitza la figura femenina de la comunitat i el cos de la dona com el terreny on es lliura el camp de batalla.

D’altra banda, aquests actes de violència de gènere s’estenen també a la dimensió familiar i social, ja que, quan s’exerceixen, s’humilia tota la comunitat enemiga i no només la dona que n’és víctima. En moltes comunitats, la dona és considerada dipositària de l’honor de la família i transmissora dels valors i de l’educació dels membres de la comunitat. Destruint el seu cos, en canvi, es demoleix la cadena d’honor que s’ha preservat a través de les generacions.

La situació de violència i d’embarassos forçosos resulta decisiva als grups ètnics, en molts dels quals s’han controlat els límits del grup mitjançant el control de la sexualitat de la dona: la reproducció de la comunitat es produeix dins d’uns límits establerts. Un exemple que podem tenir en ment és el conflicte dels Balcans, on milers de dones bosnianes van ser violades per serbis amb la intenció explícita que engendrarien un fill serbi. Moltes d’elles, a més, van ser empresonades per assegurar-se que no avortarien. Un altre dels exemples és Ruanda, on milers de dones tutsis van ser víctimes de la violència sexual com un altre element més de genocidi dels hutus contra els tutsis.

Per fer-ho encara més denigrant, sovint, la dona és doblement victimitzada: quan pateix, a més de la violació, l’ocultació de la violència sexual, tant individual com social. Un silenci que només s’entén per protegir l’honor masculí, que fracassaria i seria posat en dubte davant el reconeixement públic de la violència sexual.

El procés posterior a la violència sexual ve assenyalat per la marginació i l’estigmatització de les dones que han estat víctimes, a les quals es culpabilitza, es responsabilitza del que ha passat i de no haver estat capaces d’evitar-ho, i se les acusa fins i tot d’haver experimentat gaudi amb l’experiència sexual.

Malgrat el panorama desolador pel que fa a la violència sexual i de gènere als països en conflicte, hi ha un alè d’esperança entre el maremàgnum d’impunitat. Aquest ve expressat en avenços en la legislació i el desenvolupament de la mentalitat internacional. Així doncs, l’Estatut de Roma, pare de la Cort Penal Internacional (CPI), ha representat un progrés per a la qüestió de les proves en els judicis per violència sexual. D’acord amb els procediments establerts per la CPI, les proves o les evidències que facin referència al comportament sexual anterior o posterior de la víctima o del testimoni no tindran validesa ni tampoc es requerirà la corroboració del testimoni de la víctima en els casos de violència sexual. Es tracta d’avenços de summa importància, ja que tradicionalment s’ha culpabilitzat les víctimes de la violència sexual, justificant-se en moltes ocasions a partir de la vida íntima i sexual de la mateixa víctima, eximint així de responsabilitat els perpetradors de la violència.

D’altra banda, el compromís d’ambaixadors de bona voluntat internacionals ha estès la concepció que no és humà romandre en silenci davant d’unes vulneracions tan flagrants de la llibertat i la dignitat de les dones. Per això apel·len a l’OTAN com a garant de la defensa col·lectiva, tenint la responsabilitat i l’oportunitat de ser un dels principals protectors dels drets de les dones.

Individualment també és possible apel·lar a la prevenció internacional. Així ho van defensar Jens Stoltenberg, secretari general de l’OTAN, i Angelina Jolie, cofundadora de la Iniciativa per prevenir la violència sexual en ¡situacions de conflicte, quan van afirmar que l’OTAN pot convertir-se en el líder militar global a l’hora de prevenir i respondre a la violència sexual en els conflictes, aprofitant la fortalesa i les capacitats dels estats que la componen i col·laborant amb els seus nombrosos països aliats.

És una responsabilitat internacional lluitar contra la violència sexual, un deute institucional i un compromís individual. Tots els esforços són pocs per combatre aquest flagell.