Laura Fages.
Secretària Comunicación Sindicat Intercomarcal Tarragona.
Tradicionalment el masclisme que coneixem ha estat associat a la violència de parella i familiar, com l’única cara visible de la desigualtat entre homes i dones.
Històricament el masclisme era la manera de mantenir un control emocional i jeràrquic sobre les dones en el plànol domestico, amb la finalitat d’aportar una major comoditat i benestar en els homes.
Podríem pensar que això amb el pas dels anys i la introducció de la dona al món laboral hauria acabat; el problema és que aquests prejudicis no s’han acabat, sinó que alguns han evolucionat fins a convertir-se en fets quotidians i dissimulats que prenem com alguna cosa normalitzat a això li cridem Micromasclismes.
El primer que encunyo el terme Micromasclismes va ser el terapeuta Luis Bonino en 1990. Segons Bonino ” es tracta de comportaments masculins que busquen reforçar la superioritat sobre les dones”. Podríem ampliar una mica mes aquest concepte i adaptar-ho al 2018, al meu m’agrada definir-ho com a petits gestos, comentaris i prejudicis que tenim tan interioritzats que els donem com a normalitzats i no els concebem com a masclisme. Un masclisme que per la seva menor intensitat no mata i passa desapercebut de manera que tant homes com a dones ho acceptem i fins i tot ho practiquem de manera inconscient, li podríem cridar el Masclisme Invisible.
Moltes d’aquestes actituds són seqüeles de la nostra educació i dels productes culturals que ens arriben, ja sigui per mitjà dels mitjans de comunicació, les xarxes socials, espais personals…
Se’m ve al capdavant un exemple concret sobre campanyes publicitàries recents que confirmen aquests fets; com l’anunci premiat aquest any com el pitjor i més masclista (premi que organitza la FACUA des de 2010), no hauríem d’haver d’atorgar aquest premi en ple any 2018, però molt menys lliurar-ho quan l’anunci ve directament del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Es tracta d’un cartell en el qual es mostra a una noia i un text que relacionava beure massa amb un major risc de sofrir una violació. Això fa (encara que no ho sembli) que la societat tingui una imatge de responsabilització sobre les dones de les agressions pel nero fet de gaudir de l’oci nocturn igual que fan els nostres homòlegs masculins.
Això podríem dir que és un cas molt clar de com la societat patriarcal intenta influir en les nostres opinions caient en l’error de paternatiltzar per protegir, i no donar eines a les persones per no educar en la no agressió; això ha portat a sotmetre a les nostres joves a una sèrie de Micromasclimse i pressions emmascarats per la frase “ho faig perquè et vull”, exemples clars són aquestes dues frases:
- Deixo sortir més al teu germà perquè és home i sap defensar-se.
- Vés amb compte a l’hora de tornar, si pots no tornis sola demana a un amic que t’acompanyi.
Molts d’aquests fets i frases es basen a educar a les dones en què han de protegir-se, i com aquests fets no passen com a masclisme sinó com una manera de “protegir” a les quals volem, ens oblidem que la clau és educar als homes en no agredir.
Però no solament els homes poden caure en els micromasclisme sinó que som moltes les dones que els practiquem encara que sigui de manera inconscient. Quantes de nosaltres alguna vegada hem caigut en l’error de criticar a una altra dona per la seva manera de relacionar-se sexualment o hem practicat bodi shaming sobre una companya de treball o amiga. Això ens hauria de portar a pensar que hem de canviar la manera de concebre els rols de gènere en la societat i deixar d’educar en estereotips tant masculins com a femenins.
Això es pot aconseguir gràcies a campanyes contra la invisbilització dels problemes que el masclisme crea en la societat: hauria de ser el primer pas i més important, conjuntament amb una conscienciació que el masclisme no és un problema únicament de les dones, sinó que ens concerneix a tots inclosa la població masculina. I en l’àmbit institucional desenvolupar lleis que de debò creuen justícia no discriminatòria perquè no tornin a ocórrer fets com la sentència de la rajada, que ens ensenya que en aquesta societat si la por et paralitza davant una agressió masclista (com una violació, un maltractament…) aquesta es transformi en un acte consentit i la culpa sigui teva.
Així que en definitiva l’única cosa que ens queda és educar, formar i treballar en el feminisme per crear societats on els rols de gènere no existeixin.
Micromasclismes i com es manifesten en la societat
Laura Fages.
Secretària Comunicación Sindicat Intercomarcal Tarragona.
Tradicionalment el masclisme que coneixem ha estat associat a la violència de parella i familiar, com l’única cara visible de la desigualtat entre homes i dones.
Històricament el masclisme era la manera de mantenir un control emocional i jeràrquic sobre les dones en el plànol domestico, amb la finalitat d’aportar una major comoditat i benestar en els homes.
Podríem pensar que això amb el pas dels anys i la introducció de la dona al món laboral hauria acabat; el problema és que aquests prejudicis no s’han acabat, sinó que alguns han evolucionat fins a convertir-se en fets quotidians i dissimulats que prenem com alguna cosa normalitzat a això li cridem Micromasclismes.
El primer que encunyo el terme Micromasclismes va ser el terapeuta Luis Bonino en 1990. Segons Bonino ” es tracta de comportaments masculins que busquen reforçar la superioritat sobre les dones”. Podríem ampliar una mica mes aquest concepte i adaptar-ho al 2018, al meu m’agrada definir-ho com a petits gestos, comentaris i prejudicis que tenim tan interioritzats que els donem com a normalitzats i no els concebem com a masclisme. Un masclisme que per la seva menor intensitat no mata i passa desapercebut de manera que tant homes com a dones ho acceptem i fins i tot ho practiquem de manera inconscient, li podríem cridar el Masclisme Invisible.
Moltes d’aquestes actituds són seqüeles de la nostra educació i dels productes culturals que ens arriben, ja sigui per mitjà dels mitjans de comunicació, les xarxes socials, espais personals…
Se’m ve al capdavant un exemple concret sobre campanyes publicitàries recents que confirmen aquests fets; com l’anunci premiat aquest any com el pitjor i més masclista (premi que organitza la FACUA des de 2010), no hauríem d’haver d’atorgar aquest premi en ple any 2018, però molt menys lliurar-ho quan l’anunci ve directament del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Es tracta d’un cartell en el qual es mostra a una noia i un text que relacionava beure massa amb un major risc de sofrir una violació. Això fa (encara que no ho sembli) que la societat tingui una imatge de responsabilització sobre les dones de les agressions pel nero fet de gaudir de l’oci nocturn igual que fan els nostres homòlegs masculins.
Això podríem dir que és un cas molt clar de com la societat patriarcal intenta influir en les nostres opinions caient en l’error de paternatiltzar per protegir, i no donar eines a les persones per no educar en la no agressió; això ha portat a sotmetre a les nostres joves a una sèrie de Micromasclimse i pressions emmascarats per la frase “ho faig perquè et vull”, exemples clars són aquestes dues frases:
Molts d’aquests fets i frases es basen a educar a les dones en què han de protegir-se, i com aquests fets no passen com a masclisme sinó com una manera de “protegir” a les quals volem, ens oblidem que la clau és educar als homes en no agredir.
Però no solament els homes poden caure en els micromasclisme sinó que som moltes les dones que els practiquem encara que sigui de manera inconscient. Quantes de nosaltres alguna vegada hem caigut en l’error de criticar a una altra dona per la seva manera de relacionar-se sexualment o hem practicat bodi shaming sobre una companya de treball o amiga. Això ens hauria de portar a pensar que hem de canviar la manera de concebre els rols de gènere en la societat i deixar d’educar en estereotips tant masculins com a femenins.
Això es pot aconseguir gràcies a campanyes contra la invisbilització dels problemes que el masclisme crea en la societat: hauria de ser el primer pas i més important, conjuntament amb una conscienciació que el masclisme no és un problema únicament de les dones, sinó que ens concerneix a tots inclosa la població masculina. I en l’àmbit institucional desenvolupar lleis que de debò creuen justícia no discriminatòria perquè no tornin a ocórrer fets com la sentència de la rajada, que ens ensenya que en aquesta societat si la por et paralitza davant una agressió masclista (com una violació, un maltractament…) aquesta es transformi en un acte consentit i la culpa sigui teva.
Així que en definitiva l’única cosa que ens queda és educar, formar i treballar en el feminisme per crear societats on els rols de gènere no existeixin.
By Secretaria de Comunicació • Articles en català últim número •