Berta Cao.
A l’actualitat treballa a l’ajuntament de Madrid en qualitat de Comissionada de l’Orgull de Madrid, entre d’altres funcions.
La violència masclista s’ha convertit en la xacra més gran que sofreixen les dones, per damunt fins a del càncer, el cor i els accidents de trànsit. La desesperació que provoca la falta de respostes i el canvi de tendència de les xifres relacionades amb aquesta qüestió no pot deixar-nos indiferents.
Que a hores d’ara d’any (pensa en un mes abans del moment de publicar això) les dades oficials superin 40 dones assassinades i les dades de recompte de les organitzacions feministes aconsegueixin les 60 més 9 menors, no pot generar més que indefensió.
Un jutge del jutjat de violència de gènere de Madrid, referint-se a la dona víctima com a “filla puta” i “bestiola”, amb la connivència en la mofa de la fiscal i la lletrada, posa l’atenció sobre un dels elements que afavoreixen la desprotecció de les dones, com és la consideració de culpables. La supervivència de l'”alguna cosa haurà fet” en l’imaginari col·lectiu és recurrent. I els qui han d’administrar la justícia no estan al marge de la interiorització d’aquest mite de la violència contra les dones.
Ens sorprenem en saber que en alguns països, el testimoniatge de les dones té la meitat del valor del testimoniatge dels homes. Regulat, consentit. La paraula de les dones computen el 50%. I no podem deixar de pensar els endarrerits que estan; la discriminació que sofreixen les dones en la mateixa justícia en aquestes zones.
Doncs com aquí. La diferència és que al nostre país no està estipulat, i no deixa de ser la valoració de cada jutjat, de cada policia, de cadascuna de les persones que veiem, llegim, vivim les situacions d’injustícia. Casos com el de “La Rajada” constitueixen l’exemple més significatiu.
Violacions, agressions sexuals de tot tipus (l’horror de la jove turista a la qual van introduir una cria de tortuga en la vagina); assetjament sexual en l’àmbit laboral; menors, majors… No és d’estranyar que moltes dones es preguntin què més ha de passar perquè es prenguin mesures reals i efectives, millor si és en el marc del Pacte d’Estat contra la Violència.
No obstant això, cal posar sobre la taula les fallades en el model (la força del patriarcat) que permeten, quan no estimulen, que en un any fonamental per al feminisme (la vaga del 8 de març, les mobilitzacions i manifestacions amb una participació històrica) avanci la reïficació de les dones i aconseguim xifres esgarrifoses de víctimes de violència masclista. I no només al nostre país. S’equivoquen els qui afirmen que les dones tenen ara més poder que els homes, encara que al govern de Pedro Sánchez hi hagi més dones que homes. Això no és extrapolable a cap àmbit de la vida privada, ni tan sols de la vida pública en cap cas. Ni és Poder.
Que la resposta a #MeToo sigui la imputació d’Àsia Argento com a agressora sexual d’un menor (de 17 anys) no deixa de ser paradoxal. És la culminació de la fantasia de molts defensors del masclisme (diria del masclisme ranci, però rancis són els homes que ho defensen. El masclisme és el braç articulat del patriarcat i el màxim exponent del menyspreu a les dones).
A hores d’ara, Ni Una Menys és un moviment internacional. Dones de tot el món es reconeixen en la proclama iniciada pel moviment feminista argentí. Les seves mobilitzacions per l’avortament legal, en un país on moren més de 50.000 dones a l’any, ens va retornar a una realitat que havíem oblidat. La sessió del Senat, on cada senador/a tenia llibertat de vot, va frustrar la consecució d’un dret, però els carrers argentins, els mocadors verds, van obrir una bretxa per la qual continuen altres països de la regió. No oblidem que impedir el dret a decidir sobre el propi cos, legislar en contra de la decisió pròpia en un àmbit de la transcendència dels drets sexuals i reproductius és una violència contra les dones, és una violència d’Estat.
En contrapartida, espero que la resposta i resultat del #EleNao hagi aconseguit frenar les posicions de Jair Bolsonaro a Brasil.
Tornant als nostres carrers i les nostres cases, sens dubte engegar les mesures recollides en el Pacte d’Estat seria un pas important. Dotar-ho de fons, és imprescindible, com l’és la formació al personal implicat en l’atenció i resposta a les víctimes. I, per descomptat, reformar el Codi Penal en la línia del que assenyala el Conveni d’Istanbul. Prevenció, atenció, reparació han de ser els pilars de les polítiques que aspirin, de debò, enfrontar les violències que sofreixen les dones.
I, per descomptat, hem de tornar la mirada cap als maltractadors, violadors, assetjadors. Ells són els que han de ser qüestionats. Sobre ells cal posar la lupa, les polítiques restrictives i el pes de la justícia. Ells provoquen aquesta situació vergonyant en una societat que es preciï com a respectuosa i igualitària.
Mentrestant, estarem pendents d’una propera convocatòria de vaga general de dones. El 26 de novembre o quan el Moviment Feminista consideri.
La qüestió sense respostes.
Berta Cao.
A l’actualitat treballa a l’ajuntament de Madrid en qualitat de Comissionada de l’Orgull de Madrid, entre d’altres funcions.
La violència masclista s’ha convertit en la xacra més gran que sofreixen les dones, per damunt fins a del càncer, el cor i els accidents de trànsit. La desesperació que provoca la falta de respostes i el canvi de tendència de les xifres relacionades amb aquesta qüestió no pot deixar-nos indiferents.
Que a hores d’ara d’any (pensa en un mes abans del moment de publicar això) les dades oficials superin 40 dones assassinades i les dades de recompte de les organitzacions feministes aconsegueixin les 60 més 9 menors, no pot generar més que indefensió.
Un jutge del jutjat de violència de gènere de Madrid, referint-se a la dona víctima com a “filla puta” i “bestiola”, amb la connivència en la mofa de la fiscal i la lletrada, posa l’atenció sobre un dels elements que afavoreixen la desprotecció de les dones, com és la consideració de culpables. La supervivència de l'”alguna cosa haurà fet” en l’imaginari col·lectiu és recurrent. I els qui han d’administrar la justícia no estan al marge de la interiorització d’aquest mite de la violència contra les dones.
Ens sorprenem en saber que en alguns països, el testimoniatge de les dones té la meitat del valor del testimoniatge dels homes. Regulat, consentit. La paraula de les dones computen el 50%. I no podem deixar de pensar els endarrerits que estan; la discriminació que sofreixen les dones en la mateixa justícia en aquestes zones.
Doncs com aquí. La diferència és que al nostre país no està estipulat, i no deixa de ser la valoració de cada jutjat, de cada policia, de cadascuna de les persones que veiem, llegim, vivim les situacions d’injustícia. Casos com el de “La Rajada” constitueixen l’exemple més significatiu.
Violacions, agressions sexuals de tot tipus (l’horror de la jove turista a la qual van introduir una cria de tortuga en la vagina); assetjament sexual en l’àmbit laboral; menors, majors… No és d’estranyar que moltes dones es preguntin què més ha de passar perquè es prenguin mesures reals i efectives, millor si és en el marc del Pacte d’Estat contra la Violència.
No obstant això, cal posar sobre la taula les fallades en el model (la força del patriarcat) que permeten, quan no estimulen, que en un any fonamental per al feminisme (la vaga del 8 de març, les mobilitzacions i manifestacions amb una participació històrica) avanci la reïficació de les dones i aconseguim xifres esgarrifoses de víctimes de violència masclista. I no només al nostre país. S’equivoquen els qui afirmen que les dones tenen ara més poder que els homes, encara que al govern de Pedro Sánchez hi hagi més dones que homes. Això no és extrapolable a cap àmbit de la vida privada, ni tan sols de la vida pública en cap cas. Ni és Poder.
Que la resposta a #MeToo sigui la imputació d’Àsia Argento com a agressora sexual d’un menor (de 17 anys) no deixa de ser paradoxal. És la culminació de la fantasia de molts defensors del masclisme (diria del masclisme ranci, però rancis són els homes que ho defensen. El masclisme és el braç articulat del patriarcat i el màxim exponent del menyspreu a les dones).
A hores d’ara, Ni Una Menys és un moviment internacional. Dones de tot el món es reconeixen en la proclama iniciada pel moviment feminista argentí. Les seves mobilitzacions per l’avortament legal, en un país on moren més de 50.000 dones a l’any, ens va retornar a una realitat que havíem oblidat. La sessió del Senat, on cada senador/a tenia llibertat de vot, va frustrar la consecució d’un dret, però els carrers argentins, els mocadors verds, van obrir una bretxa per la qual continuen altres països de la regió. No oblidem que impedir el dret a decidir sobre el propi cos, legislar en contra de la decisió pròpia en un àmbit de la transcendència dels drets sexuals i reproductius és una violència contra les dones, és una violència d’Estat.
En contrapartida, espero que la resposta i resultat del #EleNao hagi aconseguit frenar les posicions de Jair Bolsonaro a Brasil.
Tornant als nostres carrers i les nostres cases, sens dubte engegar les mesures recollides en el Pacte d’Estat seria un pas important. Dotar-ho de fons, és imprescindible, com l’és la formació al personal implicat en l’atenció i resposta a les víctimes. I, per descomptat, reformar el Codi Penal en la línia del que assenyala el Conveni d’Istanbul. Prevenció, atenció, reparació han de ser els pilars de les polítiques que aspirin, de debò, enfrontar les violències que sofreixen les dones.
I, per descomptat, hem de tornar la mirada cap als maltractadors, violadors, assetjadors. Ells són els que han de ser qüestionats. Sobre ells cal posar la lupa, les polítiques restrictives i el pes de la justícia. Ells provoquen aquesta situació vergonyant en una societat que es preciï com a respectuosa i igualitària.
Mentrestant, estarem pendents d’una propera convocatòria de vaga general de dones. El 26 de novembre o quan el Moviment Feminista consideri.
By Secretaria de Comunicació • Articles en català últim número •